Quan m’aixec cada dia em deman de qui és la veu que em mossega les orelles. Si jo visc la meva vida per a mí o ho faig pels altres.
I és que és cert que estam plens de compromisos socials, per quedar bé, perquè els pares o sa padrina estiguin contents… Però no som esclaus, anoser que decidim ser-ho. Que decidim que la nostra autoestima i acceptació ha d’estar condicionada pel que els altres pensen. Aquest és un comportament primari, natural i de supervivència, que cal abandonar si volem formar-nos com a individus a l’edat adulta.
Comporta, però, una gran valentia i escolta d’un mateix. Perquè a vegades no són els pares ni els tiets, sinó el “que diràn els amics” o un pitjor encara “que dirà la gent”. I aquí les truites es comencen a girar.
Com va dir fa poc en James Vitore (autor de Feck Perfuction), encara avui tenim por a morir-nos si ens expulsen de la cova, on es refugia el col·lectiu, que té menjar i no passa fred ni por dels depredadors. Això és el que simbolitza societat dins el nostre subconscient, i els que fan les coses de forma diferent són titllats de bojos, però després adorats i idolatrats fins a la mèdul·la.
Més que cercar el reconeixement, es tracta de no cercar-lo, que vengui de forma natural quan un s’escolta. Perquè com deia James ; – tu no estàs fet per caber-hi (fit in), tu ets massa gran com per cabre dins un estàndard social, osigui que comença a moure el cul en la direcció que fa estona et crida.
Obviament això fa por, hi tant. Molta més que seguir la veueta que diu: nono, tu sigues discret i abaixa el cap quan faci falta, que així estaràs estable i tot t’anirà bé.
És clar que m’anirà “bé”! Segons la meva repadrina!
Perquè… endivinau el secret : (ella té molta més por, segurament, que vosaltres), i ja està contenta si feis una feina reconeguda, vos casau aviat i teniu quatre fills, sense generalitzar (perquè la majoria de repadrines són adorables), però com a metàfora.
Això em fa pensar fins a quin punt he triat jo anar a l’Universitat, per exemple. Fins a quin punt les persones feim les decisions laborals o vitals que feim, si vivim, el nostre propòsit, o sucumbim lentament a ser ovelles, com deia Nietzsce a “Així parlà Zaratustra” o en canvi ens alçam rugint la nostra veritat (el lleó) per tornar al que sempre hem estat al fons (el nin petit).
Escoltar la veu de la por (la veu de l’ego) és més fàcil, perquè hi estam acostumats, ens manté dòcils i no hem d’afrontar situacions noves que temem, però com a sacrifici li oferim tots els nostres somnis.
Escoltar la puresa de la nostra ànima, que just té amor per donar, horitzons per explorar i festetes per celebrar cada moment de la vida, potser no ens resulta tan familiar, ens asusta i fa que experimentem petites morts dintre de nosaltres (mort de condicionaments imposats i parts de la personalitat), però és l’única forma (que conec), de cada cop estar més sa i ser més feliç.
A mi em passa, cada cop que escric, pens; ara escriuré la barbaritat que pens escriure o ho diré amb paraules mortals perquè no li pegui un atac de cor a ningú? Ara faré això tan extravagant i boig o intentaré seguir una estructura, un fil raonable?
I per a mi la resposta és que tot està bé, mentre es faci desde el cor, i que sinó també, perquè hem vengut a aprendre a viure en el món humà, però també a transformar-lo.
Rita Shelyakina
