“Visquérem un moment diferent, únic, transcendent”

L’historiador i professor Manel Santana (Consell, 1972) ha publicat aquests dies “És una fotografia sèpia”, un recull del dietari que va publicar a les xarxes durant el confinament i l’estat d’alarma de l’any passat.

Els escrits d’aquest nou llibre teu són reflexions que vivies durant el confinament del mes de març de l’any passat. Quan els començares a escriure sabies que en sortiria un llibre?
Tenia prou clar que érem davant un moment diferent, únic, potser transcendent, de la nostra existència. No coneixíem res de semblant. I per això em vaig animar a fer una mena de crònica amb reflexions sobre aquella situació. I ho publicava diàriament en una xarxa social. Aquells escrits tengueren una resposta entusiasta per part dels lectors i diàriament em vaig esforçar en fer una prosa depurada. I d’això en sortí un volum de material considerable. Una companya d’institut em recomanà que ho publicàs.

Per què “una fotografia sèpia”? Et va despertar un sentiment nostàlgic amagat, el confinament?
Tots estàvem una mica més sensibles, receptius a certes emocions, a la malenconia. Aleshores, gairebé sense voler, em compareixia al cap el color d’aquelles fotografies en paper de la nostra infància que havien perdut part del color original per esdevenir sèpia. I d’aquí el títol i el color de la fotografia de la coberta.

En el llibre reflexiones sobre la Mallorca que ens ha precedit. Per què?
El present excepcional em convidava a reflexionar sobre episodis primordials del meu passat i del col·lectiu. Explic històries viscudes en primera persona dels anys 70 i 80. Històries de marginació social, dels darrers alens del franquisme, dels primers ajuntaments democràtics, del professorat més progressista que fomentà l’ús del català. També episodis de la guerra civil i la postguerra que encara supuraven dolor molts anys després. El llibre està escrit en present i alhora és un flashback perquè una bocí important del present s’entén des dels episodis i les circumstàncies del passat.

Quin sentiment et varen provocar els carrers buits, els homenatges als sanitaris, la reclusió domiciliària forçosa?
Els carrers deserts (jo visc a la plaça de Ramon Llull) em provocaren malenconia. També moments de por davant una pandèmia desconeguda. Més encara aquells dies amb presència dels militars als carrers que accentuaren un esbart d’emocions que no m’agradaren. Les sirenes, l’embalum de tot allò em causà certa angoixa, envoltada de silencis feixucs. Però alhora m’incitaren a escriure, a reflexionar, a trobar les paraules adequades per a descriure allò que passava dins jo, dins casa meva i al carrer.

Qualsevol de nosaltres podrà empatitzar amb el que mostres a “És una fotografia sèpia”?
Pens que sí. Perquè hem viscut (vivim) un temps diferents, originals, rars, excepcionals, colpidors, ambigus i incerts. Per això aquests escrits volen arribar al voraviu de la persona que el llegeixi, que s’identifiqui amb l’estol de personatges i d’històries que tract de reflectir. Històries de gent especial en temps difícils, incerts, xerecs. De fet quan cada dia ho penjava en la xarxa social rebia molts missatges de qui els llegia i s’hi identificava, trobava analogies amb aspectes de la seva biografia i del seu redol personal. Persones lectores de Campos, de Ciutat, d’Eivissa, de Barcelona, etc. contactaren amb mi per animar-me a seguir i perseverar amb el dietari. Per això m’ha fet molta il·lusió i felicitat que d’allò n’hagi sorgit un llibre i posar-lo a disposició de qui ho desitgi. També vaig trobar interessant posar-hi fotografies del que aleshores m’envoltava, de l’espai concret i delimitat en el qual quedàrem confinats. Hi ha una quinzena de fotografies magnífiques fetes per Caterina Orell Juan, una jove fotògrafa de Campos.