*Entrevista de Miquel Serra.
Aquesta entrevista volia ser una introducció a la presentació de Pegasus, el seu nou disc, al Teatre de Manacor aquest diumenge, però veig que no en vaig fer referència a cap pregunta ni ell ho esmentà. Joan Miquel Oliver no necessita excuses per xerrar de música.
Sembla que primer fas una lletra i després hi afegeixes la música, vol dir això que prioritzes el text sobre la melodia?
No exactament, diria que ho faig tot al mateix temps. Normalment improvís amb la guitarra i la majoria de vegades no surt res, però de vegades qued enganxat en un arpegi que no sé d’on ha sortit i començ a veure coses. Després prov de començar a posar paraules i les col·loc amb una rítmica concreta i també amb un poc d’entonació, és a dir, amb una melodia. Si vull arribar a qualque nota concreta i me surt dels marges de la meva veu canvii de to. La veritat és que ho improvís tot i normalment no sé cap on vaig. És un poc qüestió de sort o de la casualitat, de vegades tot funciona a la primera i d’altres comencen a sorgir problemes, et veus forçant situacions i allò agafa un to de falsedat, de “fet a posta”… quan arrib aquí me cans tot d’una i ho deix. Cada cert temps sorgeixen aquestes protocançons i de tant en tant n’acab alguna. El que em costa més és escriure les segones estrofes, posar lletra amb la melodia establerta a l’estrofa anterior on tot s’ha escrit a la vegada, melodia i lletra, és difícil quadrar una lletra damunt una melodia sense repetir estructures sintàctiques, per exemple, el recurs fàcil de rimar amb infinitius, tot això s’ha d’evitar i és molt difícil. De vegades tens la sensació que ja has acabat, que amb una estrofa de no res ja ho has dit tot, en tal cas, pots deixar que la cançó duri només un minut, no passa res.
També és el que valores més en altres músics?
Crec que la proposta d’un artista ve amb les seves paraules, entenc que la resta és un ornament que ajuda a entendre el missatge, a intensificar-lo, a donar-li força o un sentit irònic, naïf, apoteòsic, contradictori o el que sigui. Aquest missatge pot ser purament estètic, no estic parlant de fer cap narració, de fet la música és un llenguatge abstracte que s’entén millor amb el llenguatge abstracte de la poesia. Quan escolt un disc nou me sent molt intrigat per saber què em volen explicar, és la seva vertadera aportació.
Se força el procés creatiu? Ho dic donat que és sa teva ocupació.
Ho pots fer venir bé, forçar és un poc exagerat, si bades no escriuràs res, i si t’obsessiones escriuràs però serà un material forçat, tu ho has dit. De vegades t’hi trobes, també ho has de saber identificar, posar-te tranquil i reconèixer que el procés creatiu té el seu ritme, que, per cert, tampoc se pot rellentir massa. Si dus una temporada sense provar de fer cançons, un dia t’asseus avorrit i encadenes una sèrie de frases collonudes que necessiten molt poc o gens per ser una cançó perfectament acabada.
Com d’important és l’ambientació, el context que envolta la cançó? T’hi mires molt o no?
La música és com un misteri, una nota de teclat pot dir moltes coses, encara qued flipat quan me surt qualque cosa sense voler. Procur no embafar però tenc la impressió que sempre he fet un poc curt en aquest aspecte, sempre ho pens, però sempre ho deix bastant cruet. Quan faig una cosa un poc més sofisticada me cans als dos dies d’escoltar-ho i el públic no ho arriba a sentir mai, ho faig així, per ventura no ho faig bé.
Has gravat les veus a ca’n Quimi Portet.
Cantar tot sol és molt trist, a part dels dubtes tècnics… dubtava molt, pensava que no ho estava gravant bé i ho vaig anar a fer amb ell. El resultat “canta” per si mateix.
Per una lletra, parteixes d’una idea concreta, de bocins escampats,…?
Ara pens en Wa Yeah, jo seia al Central de Palma, escrivia coses en un quadern mentre feia el cafè amb llet. Estava avorridíssim i vaig escriure no sé què, que em va fer gràcia a jo mateix, vaig riure tot sol, acte seguit vaig apuntar aquesta frase “que divertit lo que escric quan estic avorrit”, després vaig desenvolupar tot el tema, el submarí aquí aparcat, sa lluna i s’estrella, els exemples d’allò hipotèticament tan divertit que em surt quan estic avorrit, els “per exemple” repartits asimètricament… aquesta és una.
Per totes les lletres sempre hi ha qualque motivació. La darrera que he escrit la vaig fer a ca nostra. Els al·lots miraven una pel·lícula on els habitants d’Atlantis sortien a fer una guerra amb els superherois de tota la vida, Superman, Hulk, Spiderman, etc, i vaig fer una cançó sobre la caiguda d’Atlantis, que tampoc té res a veure amb aquesta pel·li, tanta sort.
Hi va haver una època en què escrivia passejant pel carrer, duia un foli plegat en quatre trossos a la butxaca i un boli a la mà, li donava al coco i apuntava coses, les cantava directament, quan arribava a lloc, agafava la guitarra i tenia una cançó començada. De vegades quan vas a la guitarra t’embulles i tot s’esfuma, no t’agrada, per això també escrivia cançons senceres, lletra, melodia, estructura, per por que no m’agradàs quan volgués concretar amb la guitarra. Milers d’habitants, Portaavions, Extraterrestres, Sa Nuvia Morta… aquestes les vaig escriure només pensant, ara no ho faig tant.
Has col·laborat amb Sisa, Portet, Albert Pla. Sembla que sents afinitat pels punts escapats de l’escena catalana.
Sí, cada vegada que he topat per primera vegada amb un d’aquests ens hem reconegut en el confort de saber que no som tot sols. Vull dir, estàs convençut del que fas però saps que una gran majoria et jutja com si estiguessis sonat, que tot el teu mèrit rau en el fet que ets un loco o un drogat. Tu et prens la feina com una cosa horrorosament important però xoques amb la realitat d’amics i familiars que pensen que només dius i fas dois. Quan en topes un altre que és com tu fas un alè, dius, jo sospitava que la meva vida té sentit, i l’existència d’aquesta gent ho corrobora. En realitat som molts, en Pepet d’Oliva, tu mateix, n’Esperit, en Pau Riba, en Pascal, els Don Simón, en Crepúsculo, en David Rodríguez… som una bona colla, en sortirien molts més si hi pensàssim una estona.
Te sents còmode amb el format en solitari? No enyores una banda que t’ajuda a arreglar les cançons?
Fer feina tot sol o acompanyat té avantatges i desavantatges. Ara som tot sol i pas molt de gust, supòs que perquè he fet feina en grup des que vaig començar amb 15 anys, tenc la impressió que ara faig més via, que puc provar més coses en manco temps. En grup també està bé, de vegades improvises amb la guitarra a una prova de so, el bateria comença a seguir-te i en un moment podries muntar un tema acabat, no sé, cada cosa té el seu què.
És complicat sentint la radio que una cançó desconeguda te cridi l’atenció…
M’és igual, jo faig feina de manera honesta, no cerc cridar l’atenció, si pogués fer totes les cançons tan comercials com Wa yeah tampoc les faria. Aquesta, per exemple, va sortir així. També pens que és una de les millors que he fet mai, però la qualitat i la comercialitat van per camins diferents i no es relacionen, ni per bé ni per mal.
