Vós sou conegut per ser el fundador de l’Unió Esportiva Barracar, però a mi m’agradaria parlar d’aspectes desconeguts de la vostra vida, com per exemple que vós actuàveu com a pallasso…
Dels desset anys fins als vint-i-un vaig estar amb “Sa Companyia des Ros”, que era en Miquel Sunyer “Ros”. Érem vuit, jo anava vestit de pallasso i duia un nas de quaranta centímetres. Anàvem pels pobles, per Petra, pels barris de Manacor, Son Macià, Son Negre, Can Gostí. Aquí on anàvem sempre omplíem, sempre estava estibat de gent. Es “Ros” cantava cançons de n’Antonio Molina més bé que en Molina i també fèiem números còmics. Jo guanyava més un dissabte vespre fent actuacions com a pallasso que tota la setmana fent de pagès. Hi havia vespres que ens partíem vint-i-set pessetes perhom. Quan vaig anar a fer el servei (militar) ja tenia blat vell (1), havia avançat set-cents duros que tenia estotjats al banc… a una actuació a Petra, quan ens canviàvem darrere les cortines, vaig sentir una dona molt poma que va dir “a jo no m’agraden els pallassos perquè fan riure”. Bativa el nan!, saps que em va venir de nou! Dic “Que l’heu sentida a n’aquesta cleca?”. Quan vaig sortir dic “Bon vespre”, i amb això vaig fer com si travelàs, i peg per damunt aquella dona tan bleda. Dic: “Nooo, i aquí n’hi ha que paguen per no passar gust”…
Jo sé que vós sou un gran glosador. Fins i tot participáreu a combats de glosa amb glosadors mítics com en Calafat (2)…
A una glosada a Manacor, en Calafat em donava branca de valent. Quan la cosa bullia, que ja mos gatinyàvem fort, li amoll: “Glosador de preu de tassa / que ja és lo més baix que hi ha / ara jo et tenc que posar / ponxit dalt des campanar / aquí descansa un betzà (3) / per causa de sabre massa”…
Qui us va ensenyar a glosar? O n’aprenguéreu tot sol?
L’amo en Jaume “Verrató” em va donar camí. Un dia em vaig entregar a ca seva i li vaig enflocar aquesta: “L’amo en Jaume Verrató / si em volíeu ensenyar / vos regalaria un ca / a vós que feis de pastor”…
Vós anaveu a glosar als sopars de matances. Cobràveu per anar a glosar?
Que havia d’anar a cobrar! Tanmateix els presents que em feien valien més! Em donaven porquim i jo ben content! Me’n record d’un combat de pinyol vermell a la Sínia Vella amb en Rafel “Matxet”, que era un glosador de Sant Llorenç. Ell cobrava tres pessetes la glosada. M’havien siulat que en Rafel festejava amb una al·lota de les Piquetes. En Rafel duia mostatxos i se’ls va llevar. Vàrem començar la glosada i en Rafel tot d’una va entrar donant branca a les totes. Quan vaig veure que pegava tan fort, uep aquí! Vaig dir “Rafel, poc a poc que la vetlada es llarga”, però en Rafel només volia anar pel seu vent i no afluixa i venga a donar ventim! Com que el puta no afluixava, jo n’hi vaig entaferrar una de vitenca, dic “Els bigots les t’has tomats / i n’has de fer graneretes / i en (a)nar per ses Piquetes / faràs nets ets excusats”…
Vós teníeu molta anomenada com a ballador de ball de bot…
A les possessions, per les matances o per Sant Antoni sempre hi anaven sonadors i cantadors. A jo sempre em convidaven a ballar. Mon pare tocava la guitarra i cantava, i un altre tocava el guitarró. Jo de vegades tocava la guitarra, però tocava d’orella perquè no sé solfa. La gent demanava “Qui hi haurà per allà avui vespre?”. Deien “en Perdut vell i en Perdut jove”…a Son Rector Pastores, tres dies abans de casar-me, entre mateixes i jotes vaig fer vint-i-tres balls seguits. L’amo en Guillem “de Son Rector Nou” em va dir “Els conills, Toni! I que no farem colló”?. I jo li vaig respondre “pensau que no tornaré ballar pus mai de fadrí”…
Vos éreu menador de cavalls de carreres…
Vaig córrer a la pista vella, i quan la tancaren i feren la nova, vaig vendre l’egua. Dies feia un tercer i guanyava cinc durets, dies feia un primer… entrenava l’egua amb la rastre, anava al corral de les gallines i donava 5 o 6 ous a l’egua cada dia perquè cobràs força, no mirava prim. La meva dona em deia: “Toni, ves a dur mitja dotzena d’ous”, i jo li deia “només n’han fet dos”, i la meva dona deia “Animalada! No pot ser mai, i com pot ser això?” Fins que un dia em va aplegar i me’n va entimar una de bona, va dir “no n’hi donaràs pus d’ous a l’egua perquè jo li donaré els teus” (riu)…
Quan éreu un nin, ajudàveu els vostres pares a fer les feines de fora vila?
De ben petits ja ens hi feien ésser, i vius i coa dreta! A Son Rector Pastores conràvem dotze quarterades. Feia llobades, llaurava amb arada prima, amb arada amb pales, arada amb rastre…
De nin també féreu feina per altri?
Sí, putes!. Els veïnats em llogaven per anar a cavar ametlers, em pagaven a velló l’ametler. Llavors fora vila donava (rendia econòmicament), no és com ara…
Menjáveu conills de rata, vós?
Sí. Eren ben bons, reputes! Ens els menjàvem rostidets o els posàvem dins l’arròs. Els teníem dins el corral amb les gallines, tot mesclat…
Abans no existien els “sopletes” per a socarrar el porc de matances…
Àngela Maria! Antigament socarràvem el porc amb gatoves. Me n’anava amb el carro a cercar-les a sa Cabana, a un redol que se’n feien moltes. En duia quatre feixos…
El vostre pare era curandero…
Mon pare, en Guillem “Perdut”, curava el mal de queixal. Agafava un fil de porc, deia una oració i a cada oració feia un nuu, i així fins a set nuus. Penjava aquest fil pel coll de la persona per a fer córrer el mal, com si fos una vieta. El dia que mon pare es va morir, “al cel el vegem” va durar quaranta-vuit minuts…
Quan batíeu a l’era, cantaveu cançons de batre?
Ja ho crec. Me’n record bé de les tonades. Cantàvem “Per batre en el món no hi ha / com ses egos ben ferrades / que peguen unes potades / que s’era fan tremolar”. Te’n diré una altra: “Muletes, bateu, bateu / fareu sa palla menuda / que si la feis toixarruda / en s’hivern no en menjareu”…
Éreu o sou caçador?
Ca! Adesiara anàvem amb la meva dona a agafar tords el vespre. Amb una mà duia una paleta i amb l’altra un llum. Per a no fer fressa, la meva dona feia sonar un picarol. Els ocells es pensaven que era la guarda de mens que pasturaven… També m’agradava anar a caçar d’abeurada. Jo sempre esperava que hi hagués molts d’ocells per a tibar, i el padrí em renyava fort, em deia “Si en tens un de segur, tiba, tiba!”(4). Em deia “tord tens i el molles?”…
Abans, molts de nins no tenien bicicleta…
No punyeta!, Nosaltres, a la primeria només teníem una “visicleta” per als tres germans grans…
Era molt estricte el dejuni en temps de quaresma?
Sí fosca!, mon pare ens tancava el rebost. Un dia va trobar el meu germà Guillem que s’empassolava una llesca de sobrassada d’amagat. Quan en Guillem es va asseure per a dinar, mon pare li va prendre el plat i li va dir “tu ja has dinat”.
I el vostre germà què va dir?
No va dir coc (5).
Glossari
1. Blat vell (o palla vella): doblers estojats.
2. En Calafat. Jaume Calafat Pons, va néixer a Valldemossa l’any 1901 i va morir a Son Servera, l’any 1983, fou un glan glosador i marger d’ofici.
3.Betzà. Beneitot.
4. Tibar. Fer caure els filats damunt els ocells.
5. No dir “coc”. Expressió que hem sentit diverses vegades a Manacor. Significa no dir res. (Coc, pronunciat amb O oberta)
