Noves recerques sobre Aurora Picornell

La comunicació a l’opinió pública, el passat 20 d’octubre, de la identificació de les restes mortals d’Aurora Picornell en una fossa comuna de la Guerra Civil ubicada al cementeri de Son Coletes (Manacor) ha posat de nou d’actualitat un dels personatges històrics més rellevants de la nostra història recent. Aurora Picornell i Femenias, sastressa nascuda l’1 d’octubre de 1912 al barri del Molinar, de Palma, va assolir transcendència pública des de molt jove arran de la seva implicació en causes com el laïcisme i el feminisme. Ja el 1928 redactà un pròleg a l’opuscle de “Margarita Leclerc” sobre la superioritat femenina, i el novembre de 1930 fou elegida vocal de la Lliga Laica de Mallorca. Però l’aspecte que marcà més clarament el seu perfil polític fou la seva condició de militant del PCE. Entre 1931 i 1936 fou l’activista comunista més cèlebre de Mallorca, amb actuacions com l’impuls del secretariat de la dona d’aquest partit i del Sindicat de Sastreria i del Socors Roig Internacional, i les seves col·laboracions periodístiques a la revista Nuestra Palabra. Companya del polèmic agent de la Comintern Heriberto Quiñones González, generà tanta admiració entre l’esquerra obrera mallorquina com animadversió entre les extremes dretes. No va ser cap sorpresa, al capdavall, que en produir-se el Cop d’Estat contra la República fos una de les primeres detengudes ni que el seu nom encapçalàs la llista de les cinc dones que la nit del 5 al 6 de gener de 1937 foren assassinades en l’única treta de presos que tingué lloc a la presó femenina del carrer de Can Sales, a Palma. Durant els anys del franquisme, la memòria sobre Aurora Picornell s’erosionà però no desaparegué. Icona gairebé perfecta –pel seu nom, per la seva intensa activitat de 1931-36, per la seva tràgica mort, per la difusió de llegendes i frases cèlebres, per les imatges que es conservaren d’ella…–, des del 1975 ha conegut un procés constant de resignificació que arriba fins els nostres dies.

El setembre de 2016 vaig tenir ocasió de publicar un estudi de conjunt, on s’abordava tant la biografia com el procés de simbolització d’Aurora (Aurora Picornell (1912-1937). De la història al símbol, Documenta Balear). Sis anys després i amb ocasió de la segona edició del llibre s’han pogut incorporar tot un conjunt de novetats, les quals són indicatives que en aquest tema –com en qualsevol altre– la investigació històrica ha de ser entesa com un procés obert i provisional que permet aproximar-se de manera successiva cap a la veritat, gràcies a les aportacions de moltes persones. D’entre les informacions novedoses més significatives que ha generat la recerca més recent sobre la vida, la mort i la memòria de l’activista del Molinar en podem destacar les següents:

1) Progressos en el coneixement d’algunes figures clau del seu entorn familiar i polític, com els seus germans Ignasi i Joan, la seva filla Octubrina, i els seus primers mentors “Margarita Leclerc” –en realitat un pseudònim sota el que s’amagava el matrimoni Teresa Herrero-José A. Ruiz Rodríguez Méndez– i Ateu Martí.

2) Notícies respecte a la presència d’Aurora Picornell a la Casa del Poble de Palma el 18 de juliol de 1936 proporcionades per un testimoni d’una causa judicial on se subratlla el seu protagonisme entre els obrers que intentaven preparar alguna mena de reacció davant del Cop d’Estat.

3) Revelació de l’existència d’un manifest elaborat per Aurora a la presó, on proporcionava orientacions per al futur als seus companys de partit.

4) Noves pistes entorn de la identitat de Belarmina González, la cinquena roja assassinada la nit de reis de 1937.

5) I, per suposat, la fixació del lloc d’enterrament d’Aurora Picornell i les seves companyes –que fins aleshores es presumia que s’ubicava en el cementeri de Porreres–, gràcies a l’excel·lent tasca dels equips de les societats Aranzadi i Àtics. Sens dubte, el detall més commovedor d’aquesta troballa ha estat la identificació d’alguns objectes personals de la militant comunista, com la ploma amb la qual va redactar el manifest abans esmentat. Un detall que, sens dubte, arredoneix el seu perfil de combatent per les idees i exemplifica el valor de la col·laboració entre la historiografia, l’arqueologia i l’antropologia forense en la recuperació del passat.