Skip to content

No és el mateix morir-se que ser mort

Amb l’arribada de la festivitat de Tots Sants arriba també tota una ritualitat de culte als morts. Morir-se és aquell acte tan quotidià, tan de cada dia, l’acte, més traumàtic que res per a la majoria de nosaltres, en què deixam d’existir. Els catòlics en diuen, en un eufemisme entre consolador i macabre, “passar a millor vida”, potser pensant en la resurrecció després de la mort, potser pensant que millor que aquesta segur que ho ha de ser, el descans perenne de la mort.

Sigui com sigui, fet el trànsit, passat el dol, la mort, continuarà entre nosaltres, com també hi continuaran ells, els morts. Haurem viscut el seu trànsit de morir-se, aquells dies d’agonia, aquell comiat inesperat, aquells tràmits inexcusables. I tanmateix, passat tot això, els morts continuaran entre nosaltres, dins nosaltres, amb nosaltres, acompanyant-nos irremeiablement en l’enyorança d’ellls, en la projecció de la nostra pròpia desaparició.

Els darrers anys, hem parlat a bastament de la preocupació per la irrupció, inevitable, sembla, de la celebració forana del Halloween. Confessarem amb sinceritat que no ens agrada, però també hi serem indulgents. Cert és que la celebració és forana, però no oblidem per res del món que també es tracta d’una tradició que, d’una manera festiva, poc recollida, poc reflexiva, gens acomplexada, ret també el seu particular culte als morts. És ver que els joves, en general, banalitzen aquestes qüestions, per raons merament biològiques. Tot i que el mer fet de néixer ja ens dona la carta segura de morir-nos, ningú associa la joventut a la mort, tant a la pròpia com a la dels qui tenim més a prop. És per això que, d’una manera o d’una altra, aquesta banalització és natural, inevitable com la mort mateixa.

De fet, bona part de les festes que se celebrin a part o banda, siguin relacionades o no amb l’església, siguin relacionades o no amb la tradició, han acabat esdevenint una espècie de neofestes disbauxades sovint amb poc sentit d’arrelament. I no hem de perdre de vista tampoc que les festes, quan no compten amb la iconoclàstia juvenil, trontollen, es fossilitzen i, o bé desapreixen, o bé resten com una pedra immòbil enmig d’un camí a punt d’asfaltar.

Nosaltres, aquesta setmana hem volgut tornar a ca nostra, al país de les lletres, tan malmès, al país de les pedres, tan ignorat. Els llibres ens parlen de la mort, perquè la mort és dins nosaltres, cada dia, a totes les vides. I les pedres, les dels cementeris, eleven a categoria d’art mausoleístic el culte a les persones que enyoram. Tots Sants és el retorn necessari a les tombes, a les urnes, al paisatge, a la casa i a l’enyorança indeleble d’aquells qui tant de temps després de mort, encara ens entestam irremissiblement humans, a estimar.

Back To Top
Search