Durant segles (podem dir mil·lennis?), la part forana de Mallorca ha viscut girada cap a la terra. És cert que l’illa és mediterrània, amb una terra prima, poc generosa amb les quantitats, i amb una climatologia que no és, precisament, la millor per esperar un rendiment òptim del que cultivam. Tanmateix, era de la terra que havien mirat de viure durant centenars d’anys els nostres avantpassats. És per això que la Mallorca que dins aquest maremàgnum de cultures i identitats mira de perviure d’una forma autocentrada té sempre un ull posat a la pagesia. Hi ha un altre motiu, més enllà d’aquest que apuntàvem suara: és de la terra que surt l’aliment. No pot sortir d’enlloc més. Per això també l’illa i els seus habitants han d’aspirar a poder consumir, de forma competititva dins el mercat, els productes que ells mateixos produeixen, intentant que l’arribada de productes sigui la mínima, la imprescindible. Però alerta. Resulta que cada vegada que hem tengut un denou de comunicacions (un temporal, una covid…) les botigues han quedat ràpidament desabastides i aquest fet ens ha posat davant els ulls un fet que ja sabíem. La producció agrícola de l’illa és insuficient per abastir d’aliment la gent que hi viu. I d’altra banda, el producte que ofereix és, sovint, un producte d’alta gamma que no està destinat a l’abastiment de la població general, sinó a un sector molt concret que, per preu i per capacitat adquisitiva, hi pot accedir.
Aquests dies estan molt damunt fulla totes les reivindicacions del món de la pagesia. S’hi han vist cares i presències de tot color polític i tendència. Sembla que hi ha un acord transversal i de caire general a l’hora de defensara la posició dels pagesos. D’una banda l’excés de burocràcia i de l’altra les barreres que, diuen, cal posar als productes arribats de fora de la Unió Europea, són els dos grans cavalls de batalla en aquesta lluita. Ambdós són molt lloables. I ambdós semblen objectius que, encara que es puguin modular i regular, no aconseguiran el que sembla un impossible, que és confirmar la possibilitat que avui, a Mallorca, i a partir del sou mínim interprofessional, és possible viure de fora vila. I qui diu Mallorca diu molts d’indrets de la Unió Europea. Si no és pagant uns sous irrisoris a treballadors que, sovint, es troben en situació irregular, sembla gairebé una utopia poder produir en igualtat de condicions amb altres agents exteriors.
Fora vila, almenys a Mallorca, està tocat de mort. Pot competir un pagès amb el lloguer vacacional, els hotels rurals i tota la catefa de fórmules diferents d’explotació turística? Quin valor té la terra? Quantes d’hores de feina hem de fer perquè ens doni fruit? I quantes perquè hi vengui una família un cap de setmana? I el rendiment d’aquesta feina, en termes monetaris, no és molt diferent?
Més enllà d’aquests dubtes, també volem alertar de la presència de determinats símbols en aquestes concentracions i d’un intent d’instrumentalitzar les mobilitzacions per part de l’extrema dreta.
Sigui com sigui, aquesta taca que la pagesia ha sabut minimitzar a Mallorca, no fa qüestionar en cap cas la legitimitat absoluta de les reivindicacions, que esperam que en un futur no gens llunyà puguin arribar aa bon port.
