El documental, que tracta sobre la “subversió, l’agitació i l’acció directa a Barcelona durant els anys 90” per part del moviment okupa, es projectarà dia 1r de juny a les 18.30 al Conservatori. Després de la projecció, hi haurà un col·loqui amb l’autor.
Durant els noranta a Barcelona hi hagué una sèrie de persones activistes que, “impulsades per la generació punk i sota el nom d’okupes, van innovar la protesta amb un ventall de pràctiques tan rupturistes i performatives, tan allunyades de la realitat social i política, que van construir un microcosmos que va trencar amb els processos mobilitzadors anteriors. Amb un marcat caràcter llibertari, amb l’actitud descarada i irreverent d’aquella primera generació punk, amb una pràctica assembleària i horitzontal en l’autoorganització i en la creença en la legitimitat de l’autodefensa i l’acció directa, aquella generació va sacsejar tot l’univers de valors d’una ciutat ofegada per l’especulació. Okupar era fer política. Era construir utopies i creure en revolucions. Eren els anys 90; l’establishment polític, social i mediàtic va passar de la primera fase de simpaties a les acusacions de terrorisme de baixa intensitat. No era només la sagrada propietat privada la que estava en joc, era la por a l’organització; l’organització d’un segment de la població, jove, insurreccional i incorruptible”.
De tot això i més tracta el documental Ràbia kontra la màkina, un documental de Max Ira, del qual se’n projectarà el primer capítol dia 1r de juny a les 18.30 al Conservatori de Manacor. Toni Pellicer, membre del cineclub 39 Escalons explica que “l’oportunitat de projectar el documental i de fer el col·loqui posterior sorgeix perquè coneixem el director, perquè de tant en tant fa visites a Mallorca i ens va dir que havia fet aquest documental i a veure si aniria bé presentar-lo”.
Continua explicant que “la projecció ens fa ganes, també, per tractar el tema de l’ocupació, que ara mateix està tan de moda, cap a malament, amb aquesta criminalització de l’ocupació per part de la premsa i sobretot de la dreta. Perquè el títol ja ens il·lustra: la màkina va amb k i l’okupació també va amb k, és hereva de l’esperit punk, i té una connotació política, és un moviment social, en aquest documental queda molt ben retratat”.
L’actualitat d’aquelles reivindicacions és més que clara, com comenta Pellicer: “Aquests activistes lluitaven contra un model de ciutat que, amb el temps, s’ha demostrat que era especulatiu i al servei del capital, no per a l’ús de les persones que l’habitaven”. Amb ànim de reactivar espais que havien quedat buits, “els okupes els prenien, ja que no tenien alternatives ni cap altre lloc on poder-se realitzar com a persones, relacionar-se, fer concerts, muntar activitats d’agitació social i política…”.
També, recorda Pellicer, “s’han de posar en valor aquests espais okupats com a centres neuràlgics culturals i com a llavors de projectes que després s’han desenvolupat. També grups de punk importantíssims com Soziedad Alkoholika varen començar tocant en aquests espais. Era una manera de fer cció directa no violenta. Si no ens cediu l’espai, el prenem i ens autogestionam”.
