Ana Maruffy (Manacor, 1993) va estudiar psicologia a la Universitat Complutense de Madrid. Des del 2022 fa fa feina al Servei Ocupacional d’Aproscom.
A partir de quina edat es pot detectar el TEA a un infant? Quins són els primers símptomes?
El TEA és una trastorn del neurodesenvolupament. Per tant, abans dels dotze mesos, si els símptomes són greus ja es pot començar a detectar. És important la detecció precoç perquè tan prest com sigui possible es pugui començar la intervenció i sigui més efectiva. Per això hi ha els serveis d’atenció primerenca, que ja fan intervencions amb els infants amb TEA perquè puguin tenir un millor desenvolupament i qualitat de vida, tant ells com les seves famílies. Pel que fa als símptomes, es veuen manques de coordinació, de vegades no detecten quan tenen gana o quan tenen set, a les primeres socialitzacions amb els pares poden no assenyalar els objectes, presenten condcutes més hiperactives, o per contra, de molt poca activitat, dificultats motores o en l’aprenentatge…
A partir de quins paràmetres es decideix que un infant amb TEA vagi a un centre ordinari o a un d’específic?
Són decisions molt individualitzades i depenen de cada cas. La visió que es persegueix és que l’infant pugui tenir una educació tan inclusiva com sigui possible, i adaptar els suports a un centre ordinari. Si això no és possible, aleshores s’opta per un centre especial.
Amb quin criteri?
Tot depèn dels reursos que hi hagi i dels suports que es puguin oferir a la persona. Si els recursos no estan disponibles al centre ordinri es decanten per un centre específic. Si l’entorn fos inclusiu hi hauria cabuda per a tothom, estam en el procés.
Què es pot fer des de la psicologia per ajudar les persones amb TEA i els seus familiars?
En primera instància avaluam quines són les àrees que estan més afectades en una persona amb TEA, i de quina manera interereixen en la vida de la persona. A partir d’aquí comença una feina més terapèutica, per dotar la persona d’eines que l’ajudin a gestionar les dificultats que pot tenir a causa dels símptomes del seu trastorn. Hi pot haver casos d’ansietat o depressió com a conseqüència de les dificultats per adaptar-se a l’entorn, que si fos més inclusiu, facilitaria més les coses. Feim una feina a nivell individual, però també amb tot el que l’envolta, la família, la societat…
De fet, deu suposar un xoc important per a les famílies, el diagnòstic.
Sí. En un primer moment, ningú s’ho espera, i és un impacte fort. Miram d’ajudar la família a entendre i a acompanyar la persona. Això els dona seguretat, i arriben a una manera més funcional de relacionar-se amb els fills.
Si el diagnòstic és tardà, també pot ajudar a explicar molts de trets de comportament que no entenien dels seus fills.
Sí. També t’alleuja saber que hi ha un motiu darrere tot això, de les actituds que havien vist fins ara. També els serveix per adquirir nous hàbits per relacionar-se d’una manera més satisfactòria amb el seu familiar i a cercar ajuda de professionals. Però sempre hi ha un impacte, sí.
Com pot ser l’adaptació al món laboral? Quins suports necessiten les persones amb TEA?
Són persones de perfils molt diversos. Algunes podran accedir a una ocupació, d’altres faran feina a un centre específic de trerball amb adaptacions, que consisteixen a adaptar la manera de donar les instruccions, si s’ha de treballar en equip que sigui en grups petits de gent, prioritzar la feina individual, que l’espai sigui tranquil i sense renous… Es tracta d’intentar entendre amb què necessita cada persona i adaptar l’entorn. Per això es beneficien de comptar amb persones que les coneguin i els donin el suport que necessiten. L’adaptació ha de ser bidireccional, de la persona cap a l’entorn però també a la inversa.
Com és el trànsit cap a la vida adulta d’una persona amb TEA?
Les dificultats amb què s’enfronta són moltes més de les que ens podem imaginar: agafar un transport públic, la primera relació de parella, planificar una activitat d’oci amb amics… Amb els suports adients de professionals, familia i entorn podem ajudar a millorar la qualitat de vida de les persones amb TEA cap a la vida adulta.
