skip to Main Content

“Miquel Àngel Riera va ser l’encarnació del misteri de la santíssima trinitat: l’escriptor, l’empresari i l’home”

“Hi ha dues persones que les somii amb molta freqüència: i les somii vives però sabent que han mort. Són ma mare i en Miquel Àngel”. Qui parlava així era divendres passat Jaume Santandreu a la taula rodona que l’excapellà i escriptor va compartir amb el també literat Bernat Nadal i Roser Vallès, a l’entorn de la figura de Miquel Àngel Riera.

Santandreu definí Riera com “un dels puntals, un dels fets i i una de les coses més fortes, més alegres, profundes, gojoses i profitoses de la meva vida” i reblà que “és per a mi un “gran honor de poder considerar Miquel Àngel com un amic i com un mestre”. Tot i això, Santandreu reconegué que aquest paper d’amic i deixeble “no era fàcil, igual que la seva literatura no era fàcil de llegir”, per afegir després que “ell ho posava difícil i al primer que li ho posava era a ell mateix, amb qui estava en constant desafiament”. El capellà Collet digué que “ser amic i deixeble seu et forçava a una autocrítica constant. Era més un passar pena que un passar gust”. Tot i això, Santandreu aclarí que “tenia una manera molt especial de dir-te les coses: a mi m’arribà a dir que si en publicar els llibres els acompanyàs amb una cinta magnetofònica tendrien molt més èxit, com volent-me dir que li agradava el que li contava però llavors quan li mostrava escrit ja no li agradava tant”.

Sobre la literatura de Riera, Santandreu explicà que “la font de l’escriptura està dins ell mateix. Treia de dedins, no anava a estudiar defora. Com si fos un desert tapat d’arena, gratava i gratava fins a treure l’escultura dels seus llibres. En Miquel Àngel són els seus personatges”.

Santandreu acabà la seva intervenció dient que “Riera era un personatge mític, la naturalesa del qual responia als mites clàssics, però tenia una formació cristiana, un fons cristià”. Amb aquest argument, Santandreu explicà que per a ell Miquel Àngel Riera suposava “l’encarnació del misteri de la santíssima trinitat, perquè amagava tres persones distintes i una sola naturalesa. Comprenia tres miquelàngels totalment diferents, el de l’escriptura, l’empresari, i l’home, el de l’afectuositat i la memòria”. Santandreu acabà dient que “la traça de Miquel Àngel Riera que ens seguirà és llur misteri”.

Bernat Nadal, escriptor i també amic personal de Riera, començà parlant de la relació entre Jaume Santandreu i l’autor de L’endemà de Mai: “Miquel Àngel deia que Jaume Santandreu era l’escriptor amb més força que havia conegut mai”.

Nadal parlà dels amics de la infantesa com Rafel Nadal, Antoni Pocoví, Guillem d’Efak… Però també dels amics literaris, que eren un grup reduït, en el qual inclogué el mateix Santandreu, Pere Rosselló i ell mateix. Nadal recordà que “els murmuradors o els que fan judicis sobre els altres, Riera els enviava a porgar fum, en canvi quan són el poble, els agombolava amb gran estimació”. L’escriptor manacorí explicà que Miquel Àngel Riera “tenia un temperament depressiu, però alhora era tenaç i un gran resistent”, per això ell mateix escrivia: “Estic content perquè estic trist”, uns versos que el mateix Nadal explicà dient que “de totes les crisis que patia procurava treure’n un resultat positiu”.

Nadal també va voler repassar la trajectòria vital i professional de Riera, a banda de la literària: “Va obrir una gestoria, va ser regidor a l’Ajuntament i va ser delegat sindical”. Nadal recordà que “Riera va ser educat en el nacionalcatolicisme i per això ell mateix, com altres amics seus com Jaume Vidal o Guillem d’Efak, escrivien en castellà”. De l’Ajuntament, explicà Nadal, “Riera va dimitir molt aviat” i contà que un dia el mateix Riera li va dir que “de jove em vaig equivocar en ficar-me en política, mai més faré política, escriuré pel meu país i aportant el meu gra d’arena per contribuir a la categoria cultural del meu poble”. L’autor de Memòria fòssil explicà també que per a Riera “escriure bé no era escriure només de forma correcta gramaticalment, sinó transmetre emocions i veritat”. Per Nadal, “la novel·lística pot tenir un punt d’èpica però sí que conta històries que varen passar i fa un retrat sociocultural de la guerra i de la postguerra. Seria molt fàcil haver fet unes novel·les en què s’intentàs comprendre o exculpar el feixisme local, però no ho va fer, no la justifica gens, en absolut!

Finalment prengué la paraula la viuda de l’escriptor, Roser Vallès, la qual explicà que “vaig compartir trenta-dos anys de la meva vida amb ell i sempre que en parl mir de no mitificar-lo, i de parlar-ne de forma objectiva”. Tanmateix, Vallès explicà que “la paraula que per a mi el definia era l’equilibri, en la vida, en les relacions personals… No era una persona d’impulsos, sinó que abans de prendre qualsevol decisió ho sospesava tot”. Aquest equilibri, explicà la companya de Riera, “feia que mostràs els seus defectes amb una correcció tal que feia que se’t convertissin en virtuts”. Vallès també explicà que “de jove va practicar l’esport i ja de més gran li agradava molt el Barça. Per això quan anàvem a Barcelona sempre procurava que coincidís amb algun partit del Barça. S’entusiasmava quan guanyava, i també s’entristia quan perdia”. En els gusts musicals, era tremendament clàssic (li agradaven Mahler o Bach) i trencadorament modern: “Escoltava Duran Duran, Spandau Ballet…, i grups que escoltaven els nostres fills”. Roser Vallès va recordar que Riera també era “un bon tertulià. A ca nostra venien poetes que començaven i xerraven amb ell, li agradava parlar en petit comitè, però en canvi quan l’auditori s’ampliava ja no li agradava tant”. Roser Vallès creu que aquesta forma de ser “la traslladava molt als llibres”.

Responent a les preguntes de la conductora de la taula rodona i del cicle de l’Escola de Mallorquí, Elisabet Gayà, Jaume Santandreu també reivindicà la figura de Riera com a “promotor d’escriptors joves. Va ser definitiu per a molts d’escriptors”.

Bernat Nadal recordà també l’amistat amb Guillem d’Efak, Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany, i Blai Bonet, amb qui l’unia una relació molt especial: “Li aguantava tot”, digué, “i admetia que poèticament li guanyava d’un poc”. Nadal també contà d’alguna anada a Palma a les tertúlies del Riskal, “d’on tornà escandalitzat, perquè es llevaven la pell els uns als altres”. Sí, però, que tengué molt bona relació amb Josep Maria Llompart.

Roser Vallès també recordà que Riera “se sentia més poeta que no novel·lista. Es notava que era un poeta el que escrivia perquè tenia una manera especial de dir les coses. La poesia era un despullar-se davant la gent, com més major tornava més timidesa tenia per despullar-se, i per tant més li costava escriure poesia”.

Pel que fa als reconeixements, Santandreu no s’explicava com “no té setanta monuments, i després un canonge en té tants que ja no saben on posar-los”. Bernat Nadal complementà que “l’aspecte d’honors municipals li importava molt poc”, però recordà que “qui va mantenir el vet durant quinze anys de fer-lo fill il·lustre va ser el Partit Popular”. Nadal ho explicà dient que “la dreta no li va perdonar mai la presa de consciència de país, i segurament per això li dedicaren una plaça al Port, per no haver-n’hi de dedicar una a Manacor”.

Roser Vallès acabà replicant que “ell no va creure mai que el fessin fill il·lustre, era molt poc pedant en aquest aspecte, però si una cosa tenia clara era que diferenciava la cultura de la política, i li hagués estat igual quin partit hi hagués hagut a l’Ajuntament en el moment del reconeixement”.

Back To Top
Search