[/pullquote]
“Vaig anar a Cisjordània a principi de maig per trobar-me amb una neboda meva que havia estat alguns mesos a Betlem, concretament a un camp de refugiats aprenent àrab”. Francisca Mas hi va estar deu dies i després tornaren plegades amb la neboda. Qui l’acollia era una al·lota que pateix atròfia muscular i que té intercanvis amb dones que, a canvi de la companyia, poden aprendre àrab amb ella.
Echlas, que així es diu aquesta dona que acollia Francisca i la seva neboda, és una dona culta, amb una àmplia formació i ja va néixer al camp de refugiats que habiten els palestins que el 1948 varen veure destruïts els seus pobles. “Començaren amb tendes, com podria passar a Tinduf, però ara mateix, a Betlem el camp de refugiats ja és com un barri més de la ciutat”.
Xisca Mas explica que “amb la informació que ens arriba d’allà percebem que la situació que passa el poble palestí és injusta però és quan hi vas i ho toques amb les mans que veus la magnitud del que és una ocupació, un procés colonitzador”. Els israelians, diu, s’han apropiat de tot: “De les terres, de l’aigua i de tots els recursos dels palestins. De fet, el poble palestí es refereix a la guerra del 1948 com la gran catàstrofe, destrueixen els pobles, maten gent… Però és que la gran catàstrofe no s’ha acabat. Després vengué la guerra dels sis dies, d’on surten el que avui es coneixen com els territoris ocupats”.
I encara més, perquè l’any 2002 l’estat israelià va començar a construir el mur que es fica dins Cisjordània i encercla les ciutats, “de manera que els palestins queden aïllats i deixen les seves terres i les seves cases. La vida quotidiana dels palestins és un malson. Hi ha coes i controls, torres de vigilància. Pràcticament no es poden moure i han de passar per continus checkpoints. La situació és d’ocupació militar”.
Xisca Mas explica que “nosaltres vàrem poder fer un tour alternatiu, que ens va mostrar com era aquest mur i quins efectes tenia”. Mas recorda que en un primer moment “Jerusalem Est es va atribuir a Palestina. És una ciutat guapíssima, que et fascina, també per la nostra formació cristiana, perquè hi tenim molts de referents. Pertot hi ha militars amb les metralletes, en grups de quatre o cinc, peguen a la gent, la humilien. La gent de Palestina que no viu a Jerusalem no hi pot anar. Moltes carreteres són per als colons, perquè puguin anar als assentaments jueus. Amb el mur encerclen els palestins perquè entre ells no es puguin comunicar. Per cada colon hi ha un militar israelià que el protegeix”. I afegeix que “només poden estar a Jerusalem els palestins que hi eren l’any 48. I no se’n poden anar més de tres mesos, perquè si no perden la residència”.
Davant tot això, i des de la llunyania i la distància hom es demana què s’hi pot fer… Mas ho té clar: “Almanco no callar. Hem d’explicar el que hem vist. Volen exterminar els palestins. Dins Israel hi ha veus que diuen que es varen equivocar quan el 1948 no acabaren definitivament amb el poble palestí…”.
L’estat israelià practica el que es coneix com “resposta incrementada”. Quan hi ha un atemptat, qui rep les represàlies és tota la família: destrueixen les cases i fins i tot les possessions al camp. Les armes de l’exèrcit israelià són totalment modernes i, de fet, és dels estats que ven més armes i que més en produeix. Per demostrar que funcionen, les proven amb el poble palestí, que viu una situació humiliant permanent”.
Mas lamenta que “la gent està abandonant poblets petits, perquè la política està envoltant els assentaments, tota la nit els posen focus perquè no hi hagi fosca”.
Per a l’advocada palmesana, “el model d’estat repressor és Israel. Quan tornes hi ha molt més control que quan entres. Actuen com un vertader estat feixista que vol inocular la por en la població palestina. Els joves palestins es rebel·len amb el que tenen, pedres o ganivets, a tot estirar”.
A Hebron, Francisca Mas va viure “la culminació de la tortura, allà hi vaig veure com la colonització arriba a la màxima perversió. Els palestins que viuen en aquests carrers no poden convidar ningú a ca seva”. El que fa l’estat israelià és “aterrir, entrar al camp, tirar gasos lacrimògens, entrar a les cases, humiliar l’home davant la família, prendre’ls els doblers, pegar, trencar els mobles… Fan servir els mateixos mètodes d’extermini que empraven els nazis als guetos jueus, i això és molt mal d’entendre.
Francisca Mas conclou que “el poble israelià està dilapidant tot el capital de pietat acumulat per l’holocaust. Quan vas allà no entens per què un poble que ha patit com han patit ells actuen d’aquesta manera”. Una de les propostes que fa Mas per combatre des d’aquí les polítiques d’Israel és “saber molt bé què passa a l’estat d’Israel i fer boicot als seus productes, que n’hi ha molts que estan fabricats o comercialitzats amb capital d’allà, encara que de forma dissimulada”.
