“El pensament lingüístic de Guillem d’Efak concep llengua i nació com un sol concepte”

A Tomàs Pomar (Manacor, 1994) li falta una assignatura per ser graduat en llengua i literatura catalanes. El que no li falta, ja, és el treball de fi de grau. Pomar ha triat Guillem d’Efak per fer un estudi lingüístic, sociolingüístic, sobretot, de l’obra i la trajectòria vital del Bruixot manacorí. “Tot va començar quan Xítxeros amb Empenta va organitzar el Correbars de 2014, amb el fil conductor de les Germanies, per al qual utilitzàrem la cançó de Son Coletes”. Més endavant, Pomar recorda que també a l’assignatura de literatura comparada va fer un treball sobre l’adaptació que dugué a terme d’aquesta mateixa cançó el grup Taverners.

Per Pomar, “Guillem d’Efak té allò que connecta els manacorins”. En iniciar el seu estudi, el jove graduat manacorí es trobà que hi havia poca bibliografia entorn de la figura de d’Efak. Sí que va trobar la biografia Balada de Guillem d’Efak, de Bartomeu Mestre. Per Pomar, l’autor felanitxer “té la figura una mica idealitzada, pareix com si no hagués fet res mai malament. Fins i tot, hi ha moments en què es confonen la veu de Guillem d’Efak i la de Bartomeu Mestre”.

En referir-se al fruit de la feina feta, Pomar reconeix que “m’ha fuit una mica de les mans, perquè tendeix a ser massa biogràfic quan jo el que volia era sobretot centrar-me en el fet lingüístic”.

Pomar divideix el treball en tres grans etapes: la de la infantesa, en què d’Efak coneix la llengua de la mà del conco Beia, l’home de la tia Cremada, que li contava rondalles; la de l’adolescència, amb un clar posicionament contra la diglòssia, en què d’Efak anava a ensenyar de llegir i escriure els pagesos en català, i recordava que ell, a escola ho havia de fer tot en castellà; i finalment l’etapa de maduresa, de compromís amb la llengua, quan reconeix que Manacor li queda petit, i parteix cap a Palma, cap a França, cap a Barcelona.

Quan publica Poeta en bicicleta, d’Efak escriu: “Que el rei de mallorques bé es pot ufanar, la mediterrània parla català”. Això demostra, segons Pomar, que “el pensament lingüístic de Guillem d’Efak concep llengua i nació com un sol concepte. El que delimita els Països Catalans és la llengua”. Tanmateix, aquesta concepció crida l’atenció al jove investigador, “perquè ell està vinculat a l’ocupació colonial espanyola de la Guinea, que sempre va rebutjar. I en canvi sembla ignorar totes les conseqüències i crueltats que implica qualsevol tipus d’imperialisme”.

Pomar reconeix que la nova edició de l’Obra Poètica de d’Efak l’ha ajudat molt, i recorda tots els reconeixements que de forma ininterrompuda des de l’any 2010 s’han anat fent al Bruixot barracaner. Tanmateix, ha pogut saber, per via oral, que el nom del carrer que té d’Efak dedicat a Manacor, va dur polèmica: “Quan havien de posar la placa, un veïnat va dir que no la hi volia perquè no volia que el seu carrer dugués el nom d’un negre”. L’Ajuntament del moment va deixar refredar la qüestió i li posaren la placa més endavant”. Pomar recorda que Bernat Nadal, en una entrevista a damunt premsa recriminava que “el nom del carrer no és el d’on va viure la seva infantesa i joventut Guillem d’Efak”.

En el seu treball, Pomar conclou que Guillem d’Efak va ser “un home de país, defensor de la llengua i la cultura en una època molt complicada. Es va exposar molt”. I recorda dues anècdotes. La primera, quan d’Efak presentava les seves cançons en anglès, per després continuar cantant en català, però sense fer servir mai l’espanyol. La segona, quan va morir Llorenç Moyà. En fer-se el funeral, en castellà, d’Efak protestà i digué que “això és una ofensa i una provocació per a Llorenç Moyà i per a molts de nosaltres”. La queixa de Guillem d’Efak va provocar que s’hagués de repetir el funeral, ara sí, en llengua catalana.