skip to Main Content

“78 Diumenges és un insistir a construir, no donar-te per vençut, assumir la limitació pròpia i d’aquesta fer-ne virtut”

 

Pere Mas (Manacor, 1987), actor i ballarí llicenciat en Art Dramàtic per l’ESADIB presentarà el pròxim 19 d’agost l’espectacle 78 diumenges a l’Auditori de Manacor, una obra d’autoficció que usa la dansa i el teatre com a elements de comunicació i pugna dels dilemes interns.

Com va sorgir 78 diumenges?

La idea de l’espectacle sorgeix arran del concurs d’Art Jove. Jo m’hi vaig apuntar abans de l’operació al genoll esquerre i de la infecció que em mantenia immòbil a casa. Quan es van tornar a posar en contacte amb jo vaig dir que no podria, però al cap d’un parell de dies vaig canviar d’opinió. No volia assumir que no estava bé, i vaig pensar que podria ballar. Sent així, em present al concurs amb una petita peça de què seria 78 Diumenges. També hi va fer molt el bon feedback del públic durant i després de l’actuació. Després em varen convidar per actuar al Festival de Teatre Ciclop a Sineu i vaig parlar amb en Miquel Alzanilles (Emea) perquè fes el disseny musical. A partir d’aquí ens vàrem posar a fer feina a Sineu i després d’un any de diferents residències artístiques i assajos vam tenir la peça final.

Breument, què hi tractes?

78 Diumenges és un insistir a construir, no donar-te per vençut, assumir la limitació pròpia i d’aquesta fer-ne virtut. Una manera d’assumir el dolor, allò obscur, les limitacions i el mal físic per fer-t’ho teu. No tenir por a enfrontar-ho, comunicar-ho i evitar-ho. A vegades pareix que hem d’estar sempre bé i sans quan no sempre hi estam i sembla que no ho hem de poder mostrar. 78 Diumenges és evitar tots aquests espais per assumir-te completament.

A l’obra intentes resoldre un doble conflicte emocional i físic, el teatre agafa un caire terapèutic, no?

A mi em fa molta por aquesta paraula perquè no faig teatre-teràpia. Pens que el teatre, per si mateix, ja cura a l’espectador i l’actor. Com també ho pot fer ballar i fer música. Per a mi, fer aquesta obra de teatre és una realització personal i física pel que implica a la història. El procés de 78 Diumenges ha estat un procés de rehabilitació real i poc convencional perquè anava a l’osteòpata i creava un espectacle al mateix temps. Vaig assumir les meves limitacions físiques com a bones i les vaig superar des d’un to artístic.

I ho comuniques a través de la dansa i el teatre. Per què?

La dansa i el teatre duen sent els dos llenguatges que més he habitat els darrers anys. Quan tenia quatre anys, el que més feia a casa era ballar Michael Jackson, la meva passió era ballar. Però per jo no era un fi artístic professional, em volia dedicar al teatre però la dansa ha anat apareixent a la meva vida des del goig. Finalment, vaig sortir de la carrera i em vaig anar professionalitzant amb el teatre i la dansa. És a través d’aquests dos llenguatges i de la comunicació entre aquests on trob el meu llenguatge personal, la meva forma d’explicar les coses.

No és la primera vegada que crees un projecte d’exploració i exposició personal, és aquest el teu segell d’identitat?

Cerc el trobar a través de la dansa i el teatre, amb el biodrama o l’autoficció, el llenguatge propi. Des de l’ambigüitat de la realitat i ficció del personatge que no és personatge. És des d’aquí on em sent més còmode per explorar aquests temes. Jo parl sobre jo però no us cont la meva vida fil per randa. A través de les meves experiències jug a crear una ficció que pugui resultar interessant per a l’espectador i que el pugui ajudar a connectar amb coses seves i que ha viscut. Cerc l’empatia de l’espectador, fer arribar una intimitat amb què es pugui sensibilitzar.

Dius que el teatre és també una qüestió de territori, l’obra tanca el cercle a Manacor?

És important per jo contar aquesta història a Manacor i a la meva família, entesa aquesta com tota la gent que forma i ha format part de la meva vida i he conegut al llarg dels anys vivint i creixent a Manacor. Contar la història a aquestes persones resignifica l’obra. El fet que l’obra sigui una història personal, el fet d’haver estudiat i treballat molts d’anys a Madrid i Mèxic i de tornar a ca nostra fa que l’obra es resolgui.

Quins són els teus pròxims projectes?

Arran d’una petita gira a principis d’any a Mèxic se’m van obrir una sèrie d’oportunitats per seguir fent feina allà. A través del meu representant i de projectes que em van sorgint començ a caminar. També faré feina amb la meva companya, Ana Lucía Ramírez, al projecte Cuando esto termine, per fer créixer l’espectacle que ja vam presentar al Festival El Aleph organitzat per la UNAM. La idea és també continuar amb aquest espectacle per aquí amb residències a Sineu i Croàcia. A més, hi ha el Teatre Àrea 51 a Mèxic on faré feina i tendré l’oportunitat de donar classes i escriure un altre espectacle.

Back To Top
×Close search
Search