Skip to content

NOTÍCIA

“88 autocars, 2.000 cotxes, 10.000 persones”

[pullquote] Ningú recorda res més gran. Ningú recorda tots els manacorins tan units. Ningú recorda un clam tan unànime. Ningú recorda un compromís tan immediat. Repassam amb Antoni Tugores aquells dies intensos de 1987, quan s’organitzà la manifestació per l’Hospital de Manacor, del qual ara es compleixen vint anys. Tugores en farà aquesta setmana una conferència en el marc d’aquesta efemèride.
[/pullquote]

Trobaríem en el temps cap signe de comunió tan unànime com aquella gran manifestació per reclamar un hospital per a Manacor?
Ens hauríem de remuntar a Simó Tort per trobar una obilització com aquesta (riu). Posteriorment no en record cap que s’hi pugui comparar, ni de prop. Hi anaren 10.000 persones segons els diaris de Ciutat. 88 autocars i 2.000 cotxes. Mobilitzar avui aquesta gent per una causa comuna, sempre és difícil, però en aquells moments es veu que era el moment oportú i el que necessitava la gent per mobilitzar-se.

Quan es comença a forjar a la consciència col·lectiva que Manacor necessita un hospital?
El 1955 s’inagura Son Dureta, que era l’Hospital de la Seguretat Social. Aquell hospital es complementava amb la clínica de Jesús (en l’àmbit de la salut mental), Caubet, Verge de Lluc, l’Hospital General i la Creu Roja, però tot això depenia de la Diputació. A banda, hi havia la medicina privada. Has de pensar que els anys 50 venien 80.000 turistes a l’any. L’any 90 ja en venien set milions. I seguíem amb el mateix sistema hospitalari de feia quaranta anys. A la nostra comarca, a partir dels anys setanta, hi havia hagut un increment important d’immigració de la península. La població de Manacor i la comarca havia crescut notablement. Havien florit nous nuclis de població com Cala Millor. Passam de veure quatre Biscúters a la carretera, a un parc mòbil dels més densos d’Europa. I sí, els anys 70 la població el que demana és un servei d’urgències, un ambulatori que estigui 24 hores obert. Quasevol petit accident, com ara el d’un fuster que es fes mal a la mà, havia de passar per Son Dureta. Sempre havies d’anar a Palma. Tenir qualcú hospitalitzat a Palma era una cosa molt incòmoda. Però així i tot els anys setanta no es planteja la necessitat d’un hospital… Tot sorgeix d’una visita a Manacor del ministre Santiago Rodríguez Miranda, que anuncia que es vol fer un hospital a Manacor.

Això va ser determinant.
Això va agradar, el ministre va explicar que hi tenien 100 milions destinats. I comença a prendre força la idea que s’hauria de fer un hospital no sols per als manacorins, sinó per a tota aquesta gent que encara eren més lluny que nosaltres. Això va avançant fins que l’any 86 es va fer una comissió de seguiment, que no aconsegueix concretar una promesa de l’hospital. A Mallorca governava el PP i a Madrid el PSOE. L’Insalud era del PSOE, perquè no estaven transferides encara les competències en sanitat. Estava clar que s’havia de fer un segon hospital a Mallorca. El mes d’octubre del 1987 transcendeix que els informes del ministeri són desfavorables a la idea de fer l’hospital a Manacor. Els estudis deien que un hospital a Manacor era per a 80.000 persones, en canvi a Palma es feia per a 460.000. Fins i tot una part de la Federació Socialista Balear també anava per aquí.

L’efecte rebot envers el que tothom considerava una injustícia degué ser clau a l’hora de consolidar la mobilització.
No hi ha cap casta de dubte que la manifestació es va accelerar després d’aquestes informacions. El Parlament balear es pronuncià de manera unànime demanant l’Hospital de Manacor. Després arribà el muntatge de la plataforma, amb la participació de les quatre revistes del municipi. També es posen d’acord el batle, aleshores Jaume Llull, i Biel Homar, cap de l’oposició. Un grup de gent generosa deixa la feina que feia en aquell moment per dedicar-se en cos i ànima a la plataforma i a l’organització de la mobilització. La manifestació hauria de ser a l’octubre perquè es preveia que la decisió es prendria en el novembre. El nombre d’adhesions era immens i augmentava de forma frenètica. Gabriel Cañellas, Joan Verger, els clubs de futbol, els ajuntaments de la comarca… els sindicats, els joves, les dones, les associacions de gent major. Dia 27 es convoca la gent per anar al teatre per explicar-los la idea d’anar a Palma. L’acte es va haver de fer defora, perquè hi acudiren 2.500 persones. De fet, la plataforma havia agafat aquest acte com el termòmetre que serviria per decidir si es tirava endavant o no amb la mobilització. La taula presidencial s’hagué de posar defora. Tots els qui en formaven part xerraren, i allò va prendre. Començà la contractació d’autocars, i la comissió executiva de la plataforma s’abocà encara més a la tasca. Eren Joan Sansó, Albert Sansó, Antoni Vicens, Rafa Gabaldón i Bernat Thomàs. Feren molta de feina. El batle no només va donar suport, sinó que va concedir la sala de baix de la Sala per a la plataforma i un telèfon exclusivament per a la plataforma.

No hi va faltar ningú, en aquella manifestació.
No. Perquè hi havia un tema encara més important, aconseguir que dissabte tancàs tothom. Els que costaven més eren les botigues de mobles, que tenien els dissabtes com a dia més bo de la setmana. Albert Sansó visità les botigues una per una acompanyat de Pere Suasi. Aconseguiren que totes tancassin, manco una. El petit comerç s’hi va adherir fàcilment. Al final, quedava l’Hiper… També li ho varen demanar… Però ens alertaren, “i si nosaltres tancam, però Es Rebost té obert?”. Visitaren Es Rebost i tancaren tots dos.

Som en un moment vertaderament transcendent de la nostra història…
La gent s’ho va acabar de prendre molt de veres. Tota la premsa local feia editorials conjunts, amb títols com “Tots a una” o “Ara o mai”. S’hi implicaren els batles de la comarca. Es va aconseguir al final que també signàs Fèlix Pons. Això va generar un canvi en la posició del PSOE, que inicialment hi era reticent… Pere Serra, havia dit que si el partit no ho aprovava ell se n’anava.

Un dels secrets va ser precisament la no partidització de la reivindicació?
No hi podia haver cap partit que digués que no. Hi havia la convicció de tots els partits manacorins que allò era el més convenient per a Manacor. És important que arribi el tren, hospital, si tot se’n va a palma al final els pobles queden sense vida, i això era un dels arguments més importants.  Això era una de les coses que pesaven. Ens sentíem ciutadans de segona. Va ser una gran manifestació cívica, perquè els polítics es varen haver d’ajjuntar, no duien el pes  de la manifestació ni de l’organització.

I la manifestació va ser un èxit sense precedents. Estava tothom avisat?
Es va organitzar tot tan bé que jo crec que va ser modèlic. El govern civil estava avisat. La guàrdia civil va dirigir tota la caravana d’onze quilòmetres. Avisàrem el batle de Palma, també. Però no hi hagué gaire resposta de la policia local. Es generà un caos a l’entrada de Palma. Això ho empraren alguns mitjans per tractar-nos de salvatges i dir que havíem tirat pedres als cotxes. Res de tot això hi hagué. Només un home de Palma que va perdre els nirvis de tant de temps de coa i va envestir la gent de la manifestació que anava a peu. La gent del servei d’ordre alçaren el cotxe a pes, li obriren les portes, en tragueren el conductor i l’entregaren a la guàrdia civil.

No tothom devia ser manacorí…
Una dada curiosa és que hi acudiren molts de manacorins que no vivien a Manacor en aquells moments, com ara Pedro Riche, però també molts de metges, arquitectes, advocats…, i per descomptat moltíssima de gent de la comarca, no sols manacorins.

Les escoles també s’hi implicaren?
Els de la plataforma anaven a fer propaganda a les classes. Cercaven els més espavilats de la classe, i els convertien en enllaç de la plataforma dins el centre. Quan acabaven les obres de teatre també s’aprofitava per fer propaganda.

Després de la manifestació degué venir la consegüent baixada d’entusiasme.
Sí. Molta gent es pensava que tornaria de Palma amb una resposta. En veure la gentada davant el govern civil, fins i tot el governador va aplaudir. La gent es posà a cridar: “Sí o no? Sí o no?”. Ell va assegurar que transmetria la demanda dels manifestants al Govern. Allò va sortir per totes les televisions… Només quinze dies més tard vengueren a Manacor els reprsentants de l’Insalud i es va donar la notícia que es faria l’Hospital a Manacor. Tanmateix, hagueren de passar deu anys, fins a l’abril del 1997, perquè s’obrís l’Hospital. Tornaren les bregues polítiques per fer retrets, per fer vots, per fer mal al contrari.

Deu anys és molt de temps.
Sí. Però és un procés que és comprensible que sigui lent. S’han d’aconseguir uns terrenys, s’han de fer plànols, projectes, moviments de terres… Tanmateix, hem de tenir per segur que sense la manifestació no hauria estat possible, tot i que segurament hauria acabat caient, molt més tard, com a fruita madura. A l’acte d’inaguració no hi va ser convidat cap dels cinc membres de la comissió executiva de la Plataforma.

N’hem d’estar contents, d’aquest hospital? Després feren Son Llàtzer, amb moltes més prestacions…
És clar que els d’Inca i de Manacor no estan dotats com el de Son Llàtzer, però és una satisfacció i un orgull tenir un hospital a Manacor, perquè tots hem tengut malalts o hi hem estat nosaltres i no és el mateix, ni de molt quedar a Manacor o haver de partir cap a Palma. No sé si és pel que va costar, però amb tots els seus defectes, i amb totes les seves mancances, estim l’hospital de Manacor.

 

 

PUBLICITAT

Back To Top
Search