“A Barcelona flipen que a Manacor tenguem una Mostra de Teatre Escolar tan potent”

Maria Magdalena Vives s’ha graduat a l’Institut del Teatre de Barcelona amb un treball titulat “L’eterna petjada dels Capsigranys a Manacor”, on analitza la importància cabdal del grup en la configuració de la història teatral contemporània manacorina.

Per què decideixes emprendre aquest treball?
He cursat els estudis de Direcció i Dramatúrgia a l’Institut. I hi va haver un moment de la meva formació que me vaig sentir una mica desarrelada d’allà on venia. És a dir, estudiava teatre, però m’havien fuit les ganes, i ja quan havia d’encarar la investigació, a final de tercer, necessitava trobar un vincle amb el teatre de Manacor, i Mallorca en general, i els meus estudis a Barcelona. Una cosa que sempre m’havia cridat l’atenció eren els Capsigranys, perquè bàsicament havien estat els meus mestres des que tenia tres anys i realment era per qui m’havia enamorat del teatre i n’havia volgut fer la carrera. Aleshores, vaig començar a fer recerca i vaig veure que els llibres dedicats al teatre a Mallorca en parlaven molt poc. I com que vaig veure que no hi havia gairebé informació, vaig decidir començar la recerca jo.

Quina va ser la metodologia d’estudi?
Primer vaig llegir els dos llibres principals dedicats al teatre a Manacor –Història del teatre a Manacor, d’en Guillem Mayol i n’Antònia Rullan i Teatres i cinemes de Manacor, de Dolors Domínguez i Margalida Febrer– i després vaig fer entrevistes personals, no només als integrants dels Capsigranys, sinó a polítics del moment i altra gent interessada, i després vaig fer un buidatge de premsa molt extens, sobretot del Perlas y Cuevas, el Manacor Comarcal i, més endavant, el Cent per Cent, a través de l’hemeroteca digital de la UIB, la Biblioteca de Manacor i l’Arxiu.

A quines conclusions has arribat?
La pregunta que jo havia plantejat és si els Capsigranys havien estat la influència més important a l’hora de construir el que ara coneixem com a Teatre Municipal de Manacor. I he demostrat que sí, que varen posar les bases perquè la Mostra i les fires de teatre poguessin existir. En el seu temps ja hi havia un moviment social fort, i ells en varen ser la cara visible. Per exemple, varen fer una obra a l’edifici que ara és el Teatre quan encara era un buc –Vacuum, de Miquel Mestre–, varen introduir l’existencialisme i el postmodernisme, gràcies a directors de fora que contracten, entre d’altres mèrits. Però la tasca més gran és la Mostra de Teatre Escolar, que no existeix a cap altre territori de parla catalana. A Barcelona flipen que a Manacor tenguem una Mostra de Teatre Escolar tan potent, me demanen d’on surt tot aquest moviment, i m’encoratgen a continuar fent la recerca. I, de fet, aquesta ha estat la primera fase de la investigació i, segurament, faré el doctorat sobre aquest tema.

Te sents hereva del llegat dels Capsigranys, idò?
De cap! Jo no hauria fet teatre ni res. A més, al treball hi ha una part dedicada on vaig fer un qüestionari a la gent de Manacor que ara se dedica al teatre, i absolutament tothom havia passat per la Mostra i havia tengut com a mestre qualcú vinculat als Capsigranys. És a dir que ja no és una qüestió de sentiment, sinó que són dades objectives.

Ara la Mostra de Teatre Escolar està d’actualitat per mor de la regularització de la situació dels directors i directores. Què n’opines?
Jo crec que s’ha d’arribar a una entesa per millorar les condicions. Precisament ara que he fet aquest treball, que ens permet conèixer millor com ha anat la història del teatre al nostre municipi, és un moment perfecte per esmenar els errors del passat. Els Capsigranys varen començar d’una manera molt precària. I una vegada ja vists els fruits de tants d’anys de feina, toca dignificar el sector i, fins i tot, que se pugui convertir en una escola, amb totes les lletres.