“A ca nostra no hi ha bàscula, jo ara no sé què pes”

A Rosa Fornés Ramon (Porto Cristo, 2004) li diagnosticaren anorèxia l’estiu passat. Passats els pitjors moments, tot i que encara està en tractament, en pot parlar amb una fortalesa i una claredat admirables, i de fet n’ha pogut escriure un relat, publicat fa poques setmanes a la nostra web explicant l’experiència. L’acompanyen a l’entrevista els altres tres membres de la seva família. Sa mare, Sandra Ramon Galmés; son pare, Miquel Fornés Sastre, i la seva germana Marta Fornés Ramon. Tots plegats configuren un testimoni que pot servir de mirall i guia a moltes altres famílies.

Com s’arriba a un trastorn alimentari com el teu? És progressiu? Arriba d’un dia per l’altre?
Rosa: S’hi arriba d’una manera progressiva. Comences pensant: “Tant de bo pesàs un poc menys”, o “tant de bo pogués ser com les nines del meu voltant”, perquè és ver que potser pesava un poc més que elles. El cas és que va arribar un moment que a Educació Física ens proposaren la idea d’establir-nos uns objectius, com augmentar la teva resistència, o la teva velocitat, la força… Jo em vaig posar l’objectiu de baixar de pes. I és clar, com que era un tema més acadèmic, m’ho vaig prendre més seriosament. Em vaig fixar uns horaris de fer esport, vaig canviar l’alimentació… i a més a les xarxes socials em sortien vídeos que alimentaven la meva malaltia…

Com ho podeu arribar a confirmar, que hi ha qualque cosa que no va bé?
Sandra: Hi havia conductes estranyes. Na Rosa estava irritable per qualsevol cosa, i això no era propi del seu caràcter. A l’hora de menjar, per exemple, irritada, demanava: “I això ha de ser fregit?”. Això es va allargar fins que un dia ella mateixa em va dir que no estava bé.
Rosa: Sí, perquè jo ja ho sabia. Hi havia símptomes que jo cercava per internet i veia que tot quadrava, però a la vegada no ho volia dir, perquè fer-ho suposava engreixar. Quan tenia aquest pensament mirava de dir-me que qui xerrava no era jo, sinó la malaltia.

Et va canviar, idò la relació amb la família, però també amb les amistats?
Rosa: També. Sortia molt manco. Era a l’estiu i sempre intentava cercar excuses per no haver d’anar a sopar.
Miquel: Ens demanava que venguessin amics nostres a sopar per no haver d’anar a sopar amb les seves amigues.
Rosa: O també anava a sopar amb els amics, i per no haver de menjar els deia que ja havia sopat a ca nostra.

Has acabat segon de batxillerat just ara. Un curs molt exigent. Com ha afectat els estudis, la malaltia?
Rosa: Al primer trimestre se’m feia molt difícil concentrar-me…

Clar, perquè això va passar a l’estiu…
Sandra: Sí, i des del moment que vas a cercar ajuda fins que comences a veure un poquet de llum passen mesos.
Miquel: No va ser fins al febrer o el març que vàrem començar a veure millores.
Rosa: Hi havia hagut dues visites a Son Espases on em digueren que havia baixat de pes…
Miquel: I ens digueren que si en tornar-hi tornava a baixar de pes, hauria de quedar ingressada. Però vaja, sabent d’on veníem a l’octubre i com ha acabat el curs hem d’estar alabats, perquè en un primer moment pensàvem que si l’havíem de donar per perdut l’hi donàvem.

Has estat forta, idò Rosa, per poder dur tan bones notes, venint d’on venies.
Rosa: Hi ha una part també relacionada amb la malaltia. El perfeccionisme, l’exigència són molt pròpies d’aquesta malaltia, i això potser ha estat relacionat amb el meu bon rendiment.

I ara ja saps què vols estudiar?
Rosa: Sí, miraré si em basta la nota per fer Medicina.

Aquesta tria està relacionada amb el fet d’haver patit la malaltia? O ja ho tenies clar d’abans?
Rosa: Quan vaig veure que m’agradaria va ser a 3r d’ESO, a biologia estudiàvem el cos humà amb la professora Lina Riera i em va agradar molt. No crec que m’interessin gaire la part de psiquiatria o de psicologia… Potser sí l’aspecte més nutricional, però ja ho veurem…

Perquè l’anorèxia és una malaltia mental o nutricional, alimentària, per dir-ho d’alguna manera?
Rosa: És una malaltia mental.
Sandra: Sí, mental. És obvi que té afectacions físiques, que t’afecten al cos, però la malaltia és mental.

Dèieu que el procés per arribar al diagnòstic i al tractament és llarg…
Sandra: Sí, entre que vas a un lloc i a un altre fins que arribes a la UTCA de Son Espases vàrem estar dos mesos.
Miquel: Una vegada que arribam aquí, cada mes i mig, més o menys, hi anàvem dues vegades.

Com és el tractament? Farmacològic? Psicològic? Una combinació de tots dos?
Rosa: Una combinació. Hi ha una infermera que mira el pes cada mes, i li hem d’enviar fotos de cada menjada… Un psiquiatre es cuida de la part anímica.
Sandra: També hi ha un seguiment físic, et fan proves de densitat dels ossos, per veure que no hi hagi pèrdua de massa òssia, perquè na Rosa havia perdut moltíssim de pes i fins i tot la menstruació.
Miquel: Hi ha molta de gent que demanda tractament, hi ha moltes de nines que tenen problemes i van desbordats.
Rosa: Després de la pandèmia es veu que es varen donar molts de casos.

Per què això?
Rosa: Molta de gent, amb temps lliure, o tancats a casa, varen començar a fer esport… La solitud…

Hi ha un tractament psicològic?
Sandra: A part d’anar a Son Espases, cada setmana va a una psicòloga a Eskilet, que li ha anat molt bé. A Son Espases ens varen dir que no ens podien donar aquest servei amb aquesta assiduïtat.
Miquel: I si no l’haguéssim tenguda crec que ara no estaríem en aquest punt. Li ha anat molt bé.

Per què?
Rosa: Hem fet molta de feina per saber diferenciar entre els pensaments bons i els pensaments de la malaltia. Si jo dic: “Això no ho vull menjar”, he de saber si som jo que ho pensa o si ho pensa la malaltia.

I ara, com va la cosa?
Miquel: És una malaltia llarga i és un procés que al principi és molt dur. Ara ens han donat hora pel juliol i haurem estat dos mesos sense anar-hi.
Sandra: Sempre hi pot haver recaigudes. Es tracta d’anar assolint fites i reforçant-te, però no et basten un parell de mesos per poder dir “estic bé”. De totes maneres, són coses que tenen molt a veure amb el malalt. Ella és molt racional i molt conscient del que fa en tot moment, perquè li serveix per projectar la mirada i veure on no vol tornar.

Tota la família us deveu haver hagut d’adaptar a una dieta relacionada amb el tractament de la malaltia.
Sandra: Sí, i al principi va ser complicat. A ca nostra som de plat únic el migdia. I el vespre cadascú s’organitza com pot per sopar. Passaven els mesos i na Rosa no recuperava pes… Amb el tractament, havíem de fer primer plat i segon plat, i cinc menjades…
Marta: Sí, i jo també m’ho havia de menjar tot, i en canvi de segons quins menjars que m’encantaven no en vaig poder menjar més que qualque vegada, com per exemple la pasta carbonara o les patates frites…
Miquel: I tot ho havíem de fer seguint un protocol. Per exemple, quan preparàvem el menjar ella no podia ser dins la cuina per veure com cuinàvem.

Al principi has dit que et miraves les amigues… Però què ha estat més important, per a tu, els cànons actuals? O les amigues?
Rosa: Els cànons influeixen tothom. És una roda. Els cànons influeixen el teu entorn, i el teu entorn t’influeix a tu. I a més hi ha la publicitat, la cultura de la dieta, l’operació bikini, el cos de platja… I què! Tothom té un cos de platja! Un dia la psicòloga, amb les coses que li contava em va arribar a demanar si era de poble. I li vaig dir que sí.

Perquè t’ho va demanar?
Miquel: Per determinades expressions que la gent diu sense malícia, però que combinades amb aquests cànons que ara dèiem poden fer mal. Jo som de Muro, i quan les nines eren més petites i ens passejàvem per allà ens deien “que va de bona!”, i això poc o molt deu quedar…
Marta: Sí, o ens comparaven i deien “no pareixen germanes!”.

Inevitablement anant a tractament deus haver conegut altres casos com els teus. Has parlat amb altra gent que patesqui la malaltia? Heu empatitzat? Heu compartit impressions i emocions?
Rosa: Sé casos d’algunes al·lotes, però no he xerrat amb elles directament.
Miquel: A Son Espases ens varen dir que prepararien unes jornades, però no poguérem anar a la primera sessió perquè s’acostava la temporada d’exàmens… És una iniciativa nova, aquesta, no s’havia fet fins ara.
Rosa: És curiós que quan has passat per la malaltia pots identificar gent que tengui mala relació amb el menjar, encara que no estigui en una situació crítica. Però hi ha molta de gent que no menja segons què perquè pensa que engreixarà. I ara que hi pens, hi ha una nina de l’institut que sé que té un trastorn alimentari. Totes dues ho sabíem, que ho teníem, però no n’hem parlat.

Per què creus que ha passat, això?
Rosa: És una malaltia molt competitiva. I si en parles en qualcú altre, arribes a comparar el que has fet o el que has menjat amb l’altra persona.

Ostres… no hem parlat de la bàscula.
Rosa: A ca nostra no en tenim. Jo per exemple ara no sé què pes.
Sandra: A les consultes la pesen d’esquena. Ens diuen només si ha pujat o ha baixat, fins i tot també a la família.
Rosa: Quan em varen amagar la bàscula, només cercava bàscules a les cases, quan anàrem de viatge a Itàlia… cercava bàscules als hotels…
Marta: A l’habitació d’un hotel n’hi havia una i jo la vaig amagar, darrere el fems. No sé si els de l’hotel la degueren trobar, després…

Estam molt agraïts que hagueu volgut fer públic el vostre testimoni… Ho feis per fer visible la malaltia?
Rosa: Jo veig que hi ha moltes més persones de les que pensava que tenen un trastorn alimentari. Crec que el més important quan es pateix un trastorn alimentari és demanar ajuda. Si no, sortir-ne es fa molt més complicat.
Miquel: Potser fins ara era un tema més tabú, però si et passa has de tenir paciència i l’has d’afrontar. Mira, jo no compartesc mai publicacions al Facebook, però el dia que publicàreu el relat de na Rosa el vaig compartir tot d’una.
Sandra: Sí, per cert… el relat ens ha arribat de moltíssims de llocs. Esper que tot això servesqui a la gent per saber que ha de demanar ajuda. Perquè quan comences el tractament veus que feies moltes coses que tenien l’efecte contrari… Hi ha moltes coses a aprendre per no empitjorar la situació. Jo per exemple tenc molt bona relació amb na Rosa, i no m’hi vull barallar, i pensava que fer tot el que ens demanaven implicaria barallar-m’hi.
Rosa: La malaltia et fa veure les persones que et volen ajudar com a dolentes, ja que són aquelles que et fan engreixar, per tal de poder sanar.
Marta: Ens hem discutit molt per la roba… perquè na Rosa m’agafava els calçons perquè ella havia perdut pes i ara ja li estaven bé…

Us heu barallat, però, Sandra?
Sandra: Hi ha hagut geniades, i hem plorat. Però no hem deixat de xerrar-nos. Durant tot aquest temps és una relació molt violenta, perquè són cinc vegades cada dia de menjar i no hi ha dissabtes, no hi ha diumenges, no hi ha vacances. Et desgasta molt i arriba que no tens força. Na Rosa ha estat molt valenta
Miquel: Hi ha posat molt de part seva.