A la Fresca, quan la nostàlgia es taca d’il·lusió

L’històric Minigolf Juymar de s’Illot es reconverteix en un espai per passar la vetlada escoltant música o mirant pel·lícules

Anype és Ana y Pedro. Juymar, Juan y Margarita. “Mon pare i ma mare varen decidir dedicar-se al turisme i l’any 1964 inauguraren el Minigolf Juymar”, qui parla és Margalida Morey, coneguda per molta de gent com na Margalida de l’Estudi. “Jo tenia nou anys quan ho varen obrir i ara ho he reobert amb la mateixa edat que tenien ells quan es jubilaren”. Morey és prejubilada i diu que “m’he retirat la paga de prejubilada per ser autònoma aquests dos mesos de juliol i agost, per la il·lusió que em feia tornar-ho veure obert”. Fins fa pocs anys “ho havien duit diferents llogaters, uns argentins, uns alemanys… però la cosa no acabava d’aferrar i ara estava tancat des del 2011”.

Del minigolf no en queda res, però en una primera fase es varen arreglar els banys i després la resta del complex, que encara té algunes parts per millorar. “No ho hem reobert com a minigolf perquè això ja ha quedat obsolet”. Margalida recorda com va començar tot: “Pensava que ho arreglaria a poc a poc i que si a qualcú li sortia qualque idea idò ben bé. Un dia vaig anar a la MoboFest que es fa a Sant Joan, a Consolació, érem tres fotògrafes, i vàrem veure aquestes caravanetes que fan menjar, les foodtracks. Vaig demanar parer a les altres dues a veure si trobaven una bona idea de dur-les al Minigolf, em digueren que sí, i vaig començar a agafar targetes”.

Avui, l’antic Minigolf Juymar és un espai que es diu A la Fresca i que obri els dimecres amb la presència de foodtracks i música en directe. “Simplement volia veure si la cosa tenia acceptació, i hauríem pogut obrir més dies, però també vaig pensar en la idea del mercat. Si fessis mercat cada dia no hi aniria ningú. Si només és un dia, la gent sap que hi ha d’anar per no haver d’esperar una setmana més”. A la Fresca obre els dimecres. “Les foodtracks ens donen un deu per cent de la caixa que fan i això ens serveix, més o manco, per pagar el concert en directe. A canvi, nosaltres els proporcionam corrent”. L’única condició que es posen: “Ni ells poden vendre beure, ni nosaltres podem vendre menjar”.

Margalida Morey tenia ganes, simplement, “que això tornàs lluir un poc, perquè hi havia gent nostàlgica que ho enyorava. Hem il·luminat els arbres com ho tenia mon pare, però ara amb bombetes blanques, no de color, i així ja ens basta per veure-hi. La terrassa de davant encara està sense acabar, però anirem fent”. En acabar, diu, “farem números a veure com surten i veurem què feim l’any que ve, si tenim il·lusió continuarem, o també ho llogarem, si ens surt l’ocasió.”