[/pullquote]
“Fèiem feina de les set fins a les dotze i mitja i de les dues fins a les vuit del vespre. Vaig començar-hi el 30 de novembre del 1960, tenia catorze anys”. Qui parla és Margalida Garau, que no recorda si cobraven “28 pessetes la setmana”, aleshores. Sí que recorda bé que hi havia dues qualitats de perla, “la majòrica i l’indra”. Sa mare, nada el 1908, ja hi havia fet feina fins que es va casar. Margalida, amb el temps, va passar a l’economat, la botiga a la qual tenien accés només les perleres i els seus familiars directes, per comprar-hi a un preu més econòmic. “Els preus eren molt assequibles. És ver que només hi tenien accés els treballadors i els familiars directes, però hi havia un poc de picaresca, perquè després es deixaven la targeta uns amb altres”. Recorda, Margalida, que hi duien “marques bones, i de carn només n’hi duien per a Pasqua, i si la comanaven”. De formatges, “la millor qualitat, record que untàvem les peces cada setmana amb saïm i oli”. I també hi duien bon vi. Però l’economat no s’aturava en el menjar: “Fil, llençols, pijames, roba, merceria… de tot”. Margalida recorda que “venia gent de poble extern i tot a comprar, i se’n duien xampany per a totes les comunions de Manacor i comarca”.
Eren cinc o sis dones que hi feien feina, i sempre hi havia un home per ajudar en les tasques de càrrega feixuga. Recorda, Margalida, que ens feien fer els paquets de panses, que havien de fer un quilo, i quan els pesàvem, entre les que ens havien caigut i lesque ens havíem menjat, sempre n’hi faltaven cent grams i ens feien tornar fer el paquet”. Durant prop de trenta anys, també va fer feina Margalida Garau al departament d’expedició, d’on sortien els paquets cap a les seves destinacions, molt sovint França o els Estat Units. A totes les grans ciutats de l’estat, recorda, “hi havia una tenda de Majòrica”. Majòrica també tengué servei de guarderia, una casa a prop de GESA, on les treballadores “a peu o amb bicicleta, hi duien els seus infants”.
Maria Rosa Ginard, que va fer feina sempre a joies, recorda també que primerament cada secció duia una bata diferent, “per exemple, els de laboratori la duien blanca, els mecànics, blava, i també n’hi havia de cels i de marrons”.
La feina a joies començava amb unes peces de cautxú que es galvanitzaven, una vegada refredades, hi quedava la peça senyada. Després “trèiem la peça en cera i l’enfornàvem. Les peces que fèiem eren de plata, i una vegada que les havíem tallades passaven al polidor. La darrera passa era encastar-hi la perla”. Maria Rosa Ginard recorda que feien hores extres “i que eren molt ben pagades, molts de pics me’n duia feina a ca nostra. Hi vaig passar molt de gust. Hi va haver temporades que em va saber greu que arribàs el divendres”.
