Fins a quin punt podem dir que Madame Marie és una obra de teatre documental?
Frederic Roda: Ho podríem dir perfectament, perquè es basa en un document i el tipus de muntatge que fem intenta ser fideal a aquesta idea de documental. A més, hi projectem imatges i un documental que hem enregistrat. El muntatge, en definitiva, també pretén ser un homenatge als documentalistes i als periodistes.
En el documental hi apareixen també els mateixos actors que a l’obra?
FR: Hi ha dos personatges. La mateixa protagonista i una al·lota investigadora que cerca informació sobre el seu cas.
Però la història que contau deu tenir elements ficcionals.
FR: Sí, és uan recreació que hem fet sobre una història. S’ha fet una dramatúrgia de la història i s’han hagut d’afegir segons quins elements per fer-la consistent.
Explicau-nos, fins on pugueu, quin és el fil de la història.
FR: Sí. No es tracta de fer un spòiler. La història se centra en madame Marie, que és la protagonista d’aquest succés. És una dona que regentava un bordell a Manacor, i és a partir d’aquí que comença la trama. Durant tota l’obra veiem el que succeeix. Com és empresonada i com és jutjada, i com al final és posada en llibertat.
Madame Marie delata un origen francès…
FR: Ella diu que és d’origen català, però al final acaba vivint a Carcassona, ja de gran, quan ha acabat la guerra civil. És allà on va a visitar-la la investigadora l’any 1977 per treure a llum la seva història. Aquest documental el posem al principi de l’espectacle per situar el públic en el moment històric de què parlem, i per donar-li el marc històric en què es desenvolupa aquesta obra.
Hi defensau una tesi, un missatge que vulgueu fer calar en l’espectador?
FR: En principi contem una història, explicam què va succeir durant els anys de la guerra civil a Mallorca, quin paper hi tenien els militars, que aprofitaven qualsevol oportunitat per anar de putes. Expliquem una història que parla de la guerra civil.
La protagonista és una dona, una víctima invisible. Hi ha cap element que ho faci més destacable, tot això? Hi ha una voluntat de defensa de la figura de la dona?
FR: El que pretenem és explicar la història d’una dona, a partir d’aquí el públic també treu les seves conclusions sobre el que veu. Va haver de patir una sèrie de problemes a causa de la seva condició no únicament de dona, sinó per la professió que tenia.
Quins elements escenogràfics hi incorporau?
FR: És una obra documental i utilitzem els elements necessaris per explica la història. No és una escenografia realista, són una sèrie d’elements cuidats per posar damunt un escenari. Segons els espais que ocupen els actors sabem si l’acció es desenvolupa a la presó, al bordell, a una oficina militar… L’actor va guiant el públic per l’espai fictici en què ens trobem. La música i la il·luminació també són importants per situar-nos en cada lloc i per saber en quin temps som. També emprem rètols per assenyalar la data en què ens trobem. Una cosa molt Brechtiana. Brecht és un referent pel que fa a teatre documental.
Fins a quin punt una història de fa vuitanta anys i tan localitzada a Manacor pot interessar un públic actual o un públic de fora de Manacor?
FR: No deixa de ser una obra que planteja un tema històric. Els interessats a conèixer la pròpia hsitòria hi trobaran elements que els interessar. La seva contemporaneïtat consisteix a saber explicar el que va succeir en una època concreta. Tot Espanya va viure la guerra civil. És una història que podria haver-se donat en altres llocs o altres latituds.
És important la referència geogràfica?
FR: No. Ens centrem sobre el fet històric. Situem el que va succeir a Mallorca durant la guerra civil. Però no fem un plantejament geogràfic, no parlem del Manacor de l’època. No necessàriament has de ser de Manacor per entendre-la, no és una obra localista.
Quins criteris heu seguit per adaptar el text original a la forma teatral?
Antoni Tugores: No aplicàrem uns criteris gaire definits, de partida. Vàrem anar interpretant què hi podria haver darrere un cas dramàtic com el d’aquesta senyora i agafar uns temes que són molt actuals, com ara una detenció o un empresonament sense cap tipus de judici. Hi ha una pretensió de posar en solfa tots els estaments monolítics que es donen a la nostra societat, i també com dins un món tan miserable hi ha unes dones que en tot moment demostren una gran dignitat.
A quins estaments et refereixes?
AT: Bàsicament a l’exèrcit i a l’esglèsia. En aquest cas, sobretot a l’exèrcit. A Madame Marie la jutgen per auxili a la rebel·lió. Li demanaven vint anys i el tribunal els envia a tots a enfilar vaumes. Mentrestant, es veu la baixesa d’una gent que hi intervé i la solidaritat d’una altra. Ella coneix tots els militars, i té informació de primera mà. I aquest és el punt més fort de la seva defensa, la por que puguin tenir els militars que en el judici escampi tot el que ella sap.
Els seus clients són militars.
AT: Bàsicament. A Manacor després de la guerra hi havia 2.000 soldats, amb el corresponent comandament. Cal tenir present que no és una obra guerracivilista, perquè la història hauria pogut passar perfectament l’any 41 o 42.de voler prendre represàlies contra una senyora per motivacions que no sabem ben bé d’on sortien, però que imaginam que són bastant inconfessables.
I ella és innocent.
AT: Ella no està a favor de cap bàndol. La seva ideologia és fer caixa cada dia.
FR: L’obra també té un aspecte còmic. Podem dir que hi ha una part sainetera, en una combinació de drama i comèdia.
Hi ha personatges manacorins de l’època, algun personatge que representi aquell Manacor del 37 i l’opinió que pogués tenir sobre el cas?
AT: Dins la història real sí que hi surten comerciants i noms molt coneguts, però dins l’obra no hi ha cap actor que els representi. Ara bé, tots els qui hi intervengueren va ser per defensar-la.
El més estrany és que el seu bordell era al passeig de na camel·la, quan tots els bordells de Manacor han estat sempre per la Torre.
Hi prenen part cinc actors. Serà una obra mala de moure…
Joan Gomila: Cinc actors no són fàcils de moure. És un muntatge que neix amb un cert agraïment al públic que ens ha estat fidel en aquests anys. Fins a devuit persones intervenen en el projecte. La idea és que rodi. Sabem que serà més difícil arribar a 40 o 50 funcions.
És una obra adaptable a sales grans?
FR: Sí, totalment. Jo diria que és una obra de format mitjà.
