“A Mongòlia tot era sempre verd, sense arbres, o hi havia muntanyes al final: és un espai de grandiositat”

Xavier Ferrer ha acabat quart a la Mongol Derby, la mítica cursa que transita durant més de mil quilòmetres per la estepa mongola. Ens ha volgut explicar fil per randa i en primera persona com ha estat aquesta experiència inoblidable.

Primer de tot, enhorabona, Xavier. Quant de temps has invertit per completar la Mongol Derby?

Gràcies. Ho he fet en vuit dies i sis hores. Teníem deu dies màxim per fer aquests 1.300 quilòmetres. 

Quantes d’hores muntàveu cada dia?

Teníem permès muntar de les set del matí a les set del vespre. A partir de les set t’havies d’aturar. De vegades dormíem a les estacions de cavall que havia preparat l’organització, però tres vespres vaig dormir entremig, on les famílies em varen acollir.

I aquestes famílies que t’acollien fora de les estacions de cavall no tenien per què saber res de la prova…

A les estacions de cavall sempre ens acollia una família que cobrava per cedir els cavalls als corredors. En canvi a les altres, l’acollida era totalment voluntària. De fet, les famílies nòmades són famoses per la seva hospitalitat. 

Has tengut dificultat per governar els cavalls, que eren semisalvatges? Els has hagut d’aregar una mica?

Una part de la prova era això. Els cavalls que agafàvem són animals que s’han muntat molt poc, o que no s’han muntat gaire en els darrers mesos. Això, evidentment, augmentava el risc, i jo em vaig trobar més d’un cavall que alçava el cul. Els mateixos pastors d’allà t’aguantaven el cavall perquè hi poguessis pujar. 

Tenen una altra manera de manejar els cavalls…

Fan molt poca feina  des de baix amb el cavall. I això és una cosa que aquí solem fer per evitar que el cavall respongui d’aquell manera. Així com ho fan ells és un poc més brut, més salvatge, és una altra manera més antiga. Ara bé, no és que trobàssim cavalls amb males intencions, tampoc.

Però d’agafar un cavall o agafar-ne un altre hi deu haver molta de diferència de rendiment en cursa…

Sí, totalment. Hi havia cavalls més en forma i d’altres que no hi estaven tant. Ho notaves. Enguany, a diferència d’edicions anteriors en què el qui arribava primer triava cavall, els cavalls s’adjudicaven de forma totalment aleatòria. I això era més just per a tothom.

Has parlat de pastors… Això vol dir que no empren els cavalls per a les tasques diàries, per a transport, agricultura…?

Els tenen per fer transport, i n’hi ha que també els empren per fer curses de vint o trenta quilòmetres. Quan duies un cavall d’aquests ho coneixies bé. A més, allà també es menja carn de cavall i els tenen com a bestiar. 

Quants de cavalls empraves cada dia?

Entre tres i cinc cavalls. 

Abans de partir ens contares que si no entregaves el cavall en bones condicions físiques i d’hidratació et podien penalitzar? Com et va anar a tu aquest aspecte?

Sí. A cada estació de cavalls hi havia un control veterinari. El cavall havia d’anar a 56 pulsacions. Si encara no hi estava, tenies trenta minuts perquè baixàs. Jo vaig tenir una penalització de dues hores perquè quan varen mirar el cavall estava a 62 pulsacions. Quan al cap de mitja hora el varen tornar a mirar, continuava igual. Després vaig tenir una altra penalització, però va ser més per una errada absurda meva. Si tu veies que el cavall tenia símptomes d’anar coix ho havies de comunicar a l’assistència veterinària. Aquell dia, quan faltaven cinc o sis quilòmetres, pareixia que al cavall que duia li feia mal un peu. Com que jo quan faltaven dos quilòmetres ja baixava dels cavalls perquè es relaxassin més i baixassin de pulsacions, vaig veure que caminant no feia gens el coix. Quan vaig arribar els ho vaig dir, i em digueren que havia d’haver pitjat el botó d’assistència. Jo no l’havia pitjat per llevar-los feina… Em penalitzaren amb tres hores.

Acabares quart… Si no haguessis tengut aquestes penalitzacions hauries tengut opcions de podi?

El guanyador va arribar una hora i un poc per davant jo. I el segon, el tercer i jo mateix arribàrem anb deu minuts de diferència. Ningú sap què podria haver passat, sense aquestes penalitzacions.

Què s’endú el guanyador?

Hi ha una medalla com a premi simbòlic per als tres primers. Tots els beneficis de la cursa se’n van a una ONG que ajuda les famílies nòmades, perquè és un estil de vida que de cada vegada hi ha menys gent que el segueix. 

Han estat feixugues aquestes etapes llarguíssimes de dotze hores?

M’ho esperava bastant pitjor, físicament. Hi ha moments que és un poc feixuc, però ja hi anava, a això. A estones sí que et notes mal a les articulacions, als genolls… tens l’esquena tensa de dur la motxilla tot el temps… Però m’esperava que tant físicament com mentalment seria pitjor.

Durant la cursa has anat tot sol, o has muntat en grup amb altres menadors?

Hi va haver un poc de tot. Jo vaig partir tot sol de ca nostra. Als tres dies de campament on ens han explicat el funcionament de la cursa ja veies que hi havia gent que volia anar tota sola i d’altra que estava oberta a anar amb altra gent. De totes maneres, cadascú ha de dur el seu ritme, perquè tothom s’hi apunta com un desafiament personal. En qualque moment dúiem un ritme similar amb qualcú, però després ens separàvem. Una vegada el cavall que duia em va tomar i vaig haver d’endarrerir-me. amb una al·lota vàrem anar un parell de dies junts, però després ella va tenir una penalització. També hem tengut moments d’acampada junts, sobretot els cinc o sis que anàvem davant. 

No hi havia un camí traçat. Sabíeu d’on partíeu i on havíeu d’arribar. Però el camí l’havíeu de fer vosaltres?

Cadascú es feia la seva ruta. Ens donaven un mapa en paper i un GPS, que no et deia quina ruta havies de seguir, sinó la més recta. Jo una vegada vaig tirar recte amb la intenció de travessar un riu, però abans i després del riu hi va haver terreny molt enfangat i el cavall s’hi enfonsava un poquet. Aquí vaig perdre bastant de temps. 

Quanta de gent hi va prendre part?

Érem quaranta-cinc inscrits. Dos hi hagueren de renunciar per lesió. Per tant, en partírem 43 i només 26 han acabat la cursa. De totes maneres hi ha gent que ha passat per la meta, però que els hagueren de moure en cotxe perquè havien arribat fora de control. Aquests  ja no competien per acabar. 

Has fet qualque preparació específica?

Dins la feina que feim ja passam hores amb els cavalls. He fet entrenament a un gimnàs i qualque dia vaig intentar fer tirades de quaranta quilòmetres amb cavalls  nostres. De totes maneres, no ho vaig fer tant com hauria volgut, perquè no volia entrenar-me durant les hores de calor.

M’imagín que el paisatge és espectacular.

La vista no t’acaba mai. Aquí la vista ens acaba perquè hi ha la mar. A Mongòlia tot era sempre verd, sense arbres, o hi havia muntanyes al final. És un espai de grandiositat. De vegades tenies una estació de cavall a set quilòmetres i ja la veies. He al·lucinat amb la diferència de paisatge. Una altra característica és que no hi ha tancats ni parets. Només hem trobat dos bocins tancats, per qüestions miitars.

Com et comunicaves amb les famílies nòmades?

Allà gairebé ningú sap anglès. Els més vells solen parlar rus. Ens enteníem com podíem, sobretot amb el tradutor del mòbil. A les estacions de cavall hi venia un veterinari i un traductor, que ens ajudava amb la comunicació. 

Hi tornaries, l’any que ve?

No em sabria greu tornar-la a fer, però és ver que hi ha altres projectes per fer i per viure. N’he passat molt de gust. Aquests mateixos organitzadors tenen una altra cursa a l’Argentina, que et dona una  altra visió, d’una altra cultura, d’un altre paisatge, amb més muntanya, però també amb menys distància i un terreny més complicat. També veus una manera diferent de manejar els cavalls… Però bé, ja ho veurem.