Skip to content

“A ‘Pols de diamant’ el més important és que es posen al descobert les contradiccions humanes”

Pau Coya (Palma, 1990) és mestre d’escola i té un màster en estudis teatrals. Ha guanyat el premi revelació de la Crítica a Catalunya per ‘Pols de diamant’ i també per a ‘Cavallet de mar o el peix invisible’. Dia 30 de març, a les 19h, s’estrena a Mallorca Pols de diamant, a l’Auditori de Manacor.

El cas que serveix de pretext per a la construcció de la història de Pols de diamant és un cas real. Però la cosa es mescla amb la ficció… Fins a quin punt? Quin contacte hi ha entre els dos plans?
Està bastant difós. Partim de la història del cas real de Malasaña, a Madrid, l’any 2021. El que cont a l’obra no és exactament el mateix cas, perquè no volia fer teatre documental, sinó que volia fer una ficció. Sí, però, que vaig agafar aquell fet i em vaig documentar molt amb tot el que va sortir a premsa. Hi va haver un moment, però, que no es va escriure més sobre el cas. A partir del moment que es descobreix la mentida, el que surt als mitjans passen a ser meres conjectures, sense tornar a aprofundir en el que realment va passar.

Què vols dir?
Que no va sortir a la llum el que havia passat de veres. Em vaig demanar com és que tothom jutjava que havia mentit sobre la denúncia però ningú parlava del cas real, perquè a aquell jove li havia passat alguna cosa, i tenia unes lesions… A partir de tota aquesta controvèrsia jo he fabulat una mica.

El muntatge és més un teatre d’idees o de debat, o una història a través de la qual se’ns introdueix en aquesta controvèrsia?
La veim a través de l’acció que va passant, on s’explica una història concreta que és totalment ficcionada, com una obra clàssica, no tant en la forrma, perquè té una estructura molt divertida, que va endavant i endarrrere. És un poti poti de coses divertides. A més, hi ha una històrria d’amor, amb tocs de thriller romàntic, on veim com la mentida i els fets que passen al protagonista van esquitxant aquest principi d’història amorosa.

Per tant, intuesc que no hi ha judici per part de l’autor.
No. S’exposen els fets amb cap voluntat maniqueista, perquè cadascú tregui la seva conclusió. Perquè ens expliquin les coses ja hi ha escoles de formació. Per tant, en el text, s’exposen diverses realitats i comportaments sense caure en el judici, i això és el més important, perquè es posen al descobert les contradiccions de les persones i la voluntat d’entendre per que algú pot arribar a fer segons quines coses. El que és divertit és el debat que es crea després d’haver vist l’obra.

Pel que contes, em ve a la memòria el cas d’Enric Marco, un vell lluitador antifeixista que va escampar pel món el seu testimoni com a supervivent als camps d’extermini nazis, fins que un dia es va descobrir que no hi havia estat mai. Marco havia fet una feinada en favor de la memòria històrica, que va quedar molt qüestionada quan es va saber que era un impostor…
Va una mica més enllà, perquè a Pols de diamant hi passen més coses. Al final de la peça s’enceta un meló sobre el que ha passat de veres. I el que és interessant de tot això és que la història se li’n va totalment de les mans al protagonista, que s’inventa la història perquè es veu una mica superat per les circumstàncies. Ell havia de ser fidel al seu relat, i quan veu tot el que es munta al seu voltant, ho passa realment malament. El seu entorn l’anima a denunciar, a fer-ho visible, li fan veurre que això ja és política, i de fet, en el cas real, la cosa arrrriba al Congrés, es va demanar la dimissió de Marlaska, Irene Montero va carregar molt contra els discursos d’odi de Vox… I quan es va descobrir tot i va explotar va ser una arma política total, i veim com entorns com el de Twitter són capaços de carrrregarr-se una història d’una persona totalment normal i corrent, emprar-la com a arma política, i també com a bandera. A aquesta persona li ha passat una cosa molt forta i no la deixam que ho gestioni com pugui… Perquè el cas és que a ell sí que li havia passat alguna cosa, i no crec que fos plat de bon gust per a ell… Contaren mil coses, si ho havia fet per tapar una infidelitat, si era consentit…

Com es du a escena tot això?
El text fa molts de salts endavant i endarrere, i això dona molt de dinamisme al muntatge. Hi ha dos actors. Albert Salazar només adopta la figura d’en Dani, el protagonista; però Dafnis Balduz va canviant de personatge, i tant pot ser n’Aleix, com la persona que comença una relació afectiva amb en Dani, o d’investigador, de metge o de reporter de la tele. La posada en escena és molt senzill i juga amb la neutralitat, i és a través dels pocs elements escenogràfics que se’ns situa a cada un dels espais on ens trobam.

Hi ha banda sonora?
Sí, és important. Hi és molt present Rihanna, que és un leitmotiv de l’obra. A banda d’això hi ha uns espais sonors que ajuden a crear aquesta inquietud davant el fet, que evoluciona a un ritme molt trepidant i que es desborrda una mica com la història mateixa.

Pols de diamant és la guanyadora del Torneig de Dramatúrgia de l’any passat i que organitza Produccions de Ferro, com ha anat això?
Ha estat una senyora aventura, per a mi. I que m’ha donat una pujada de creativitat. Em du molt bones notícies i moltes alegries. Un dia vaig rebre un missatge de Toni Gomila convidant-me a participar en el Torneig amb un text. Aquest format té unes bases, i proposa unes limitacions, com ara un màxim de dos actors o actrius, per això, per exemple, vaig decidir jugar amb aquest multipersonatge. No hi pot haver cap tipus d’acotació i tot s’ha d’entendre a traavés del text.

I vares guanyar.
Per a mi va ser una sorpresa. I alhora una oportunitat, perquè a la final em va tocar Dafnis Balduz com a lector, i ell mateix va apostar per tirar endavant aquest text i fer-ne una producció. Així va anar tot, com una cosa molt orrgànica i molt guapa. La temporada a Barcelona ha tengut bastant d’èxit de crítica i de públic. A més, l’obra ha estat nominada als premis de la Crítica com a millor espectacle de petit format. Em fa il·lusió ara poder dur-la a Mallorca, que és on va néixer.

Després del Torneig i fins a arribar a la producció final que es presenta a Manacor, sí que hi deu haverr hagut modificacions en el text…
Sí, sobretot a nivell de durada. Els textos del torneig no poden durar més de 40 minuts. He dilatat segons quines escenes i n’he creades de noves. Hi ha hagut una feina de fer créixer l’obra a nivell de personatges.

Back To Top
Search