“A vegades, quan el malalt mor, el cuidador ha oblidat la seva pròpia vida i no es troba a si mateix”

Oskar Tejedor és el director del documental “Cuidadores”, que es va projectar dia 15 de setembre al Teatre.

D’on va néixer la idea de fer aquest documental?
Bàsicament després de veure ma mare cuidar mon pare, que era malalt d’alzheimer. De manera col·lateral, quan hi ha una persona malalta, que es degrada, en té devora una altra, el cuidador, que també pot arribar a emmalaltir, existeix la síndrome del cuidador. Bé, jo pens que un documental sempre és auto terapèutic, amb un documental intentes trobar respostes a allò que et preocupa. En aquest cas, també va ser així.

Com el vares fer?
Vaig començar a investigar, i vaig decidir contar la història d’aquest punt de vista que ningú veu. El malalt d’alzeimer és dels més mals de cuidar. Si parlam d’un malalt de càncer, per exemple, tot i que sigui molt dur, tens un feedback. En el nostre cas no, perquè és una involució de la persona, és desagraït, dónes i no reps. Però bé, crec que tots els cuidadors, s’hi poden sentir identificats, en el documental.
Em vaig posar en contacte amb AFAE, una associació de familiars de persones amb alzheimer, que feien activitats, teràpies de grup… I em vaig proposar treballar amb un grup pilot, on hi hagués heterogeneïtat de cuidadors, perquè no és el mateix la relació pare fill que la relació home-dona. També hi havia un treball paral·lel amb metges, psiquiatres, geriatres, i parlàvem de la soledat, de les relacions de parella, de la presa de decisions, etc. El fet de fer-ho durant un temps llarg va permetre reflectir també l’evolució emocional.

Quin temps va durar el projecte?
El projecte va durar quatre anys, però de gravació va ser un any i mig. Primer hi havia la recerca i la selecció de les famílies, pensa que aquestes famílies ens varen obrir les portes de les seves vides i del seu cor. No és fàcil obrir les portes quan la ferida és oberta. Ara bé, parlar el seu mateix llenguatge ens va facilitar molt les coses, hi havia molta empatia.

I què transmet el documental?
El documental és una muntanya russa d’emocions i sensacions. A pesar del drama, no volem posar l’atenció en el dolor, volíem que hi hagués una part esperançadora, positiva, per això en qualque moment hi podem riure, també; i plorar, clar, com la vida mateixa.

Quins eren els teus objectius?
El primer objectiu era donar visibilitat a aquestes persones anònimes, ningú no xerra d’elles; també que les institucions despertassin de la letargia: el malalt ja està tractat, però devora el malalt hi ha una altra persona que necessita atenció. Per això el segon objectiu és sensibilitzar les institucions, que ofereixin teràpies de grup, que les ajudes arribin a la gent, simplement tenir una veu que t’escolta ja és molt. I hem de tenir en compte que de cada vegada hi ha més malalts i més cuidadors.

Quines necessitats tenen els cuidadors? Per quin camí passen?
Al principi és molt comuna la negació. Per què em toca a mi? No entenen el comportament: per què aquesta persona, que fins ara era normal, ara no m’entén… Llavors hi ha molta culpa, a pesar de cuidar la persona contínuament, encara té sentiment de culpabilitat, el tema de dur el malalt a una residència costa molt, es neguen a acceptar les ajudes… I llavors apareix el desgast, tant físic com psíquic. I a vegades passa que quan el malalt mor, el cuidador ha oblidat la seva pròpia vida i ja no es troba a si mateix.

Ja fa un parell d’anys que el documental està fet… Creus que ha estat útil? Ha complit els objectius?
Útil no, el següent. És un dels projectes que he fet del qual estic més orgullós. Ha servit d’eina pedagògica a psiquiatres, geriatres… Els projectes audiovisuals moren mot aviat, però aquest encara és molt viu, mostra d’això és que som avui aquí.