[pullquote]
Maria Pilar Galmés, de Manacor, és voluntària de l’Associació d’Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears, i forma part d’una família acollidora
[/pullquote]
La vostra família ha acollit un nin sahrauí un parell d’estius, com vàreu decidir fer aquesta passa?
Una amiga de la meva filla havia acollit un nin, li va contar, en parlàrem, ens va engrescar, i vàrem dir: “Ho provarem.” Tota la família hi va estar d’acord, vàrem fer aquesta passa, i va arribar n’Abderrahman.
Com va ser aquesta experiència?
Vàrem viure una experiència molt intensa. Ell no havia sortit mai del Sàhara. El primer dia que dinàrem, vàrem treure la botella i ell va abocar mig tassó per hom. La meva filla es va beure tot el tassó, i ell, va fer una cara estranya, i n’hi va donar mig del seu. Clar, allà han de racionar l’aigua. També record especialment el primer pic que vàrem anar a la mar, per ell va ser una cosa inimaginable, i va ser molt expressiu, cridava, pegava bots, colpejava les ones, i no se n’avenia que anassin i tornassin. També tenia molt de fred. Hem viscut coses molt intenses.
Quin temps va estar aquí?
Amb aquest programa, que es diu Vacances en Pau, els infants vénen dos mesos, juliol i agost. I si vols, pots repetir l’any vinent, mentre el nin tengui entre nou i dotze anys, que és l’edat a la qual està dirigit el programa. I nosaltres vàrem repetir fins que vàrem poder. N’Abderrahman ha vengut tres estius.
I vosaltres heu anat al Sàhara, també…
Sí, ara hem arribat d’allà, hi hem anat per Pasqua, és el tercer any, ja, que hi anam. Com que el nin ja té més de dotze anys, si no hi anam nosaltres, ja no el tornarem a veure pus. Tanmateix, el primer any que va venir ja hi vàrem voler anar, per conèixer la seva família. Varen ser molt hospitalaris, allà ho comparteixen tot, i estan molt contents que hi vagis, et fan regals, tot i que no tenguin res. Ara hi anam per veure com està ell, per veure com creix.
Imagín que arribes a crear un vincle fort, amb l’infant que aculls…
Sí, arribes a crear un vincle fort, i en el nostre cas, amb la família també, hem topat molt bé, en tots els sentits. A més, és molt interessant si ets família acollidora que vagis allà. Perquè entens moltíssimes de coses. Per exemple, amb la bicicleta, aquí, el teníem molt controlat, el fèiem passar tot el temps per davant ca nostra. Quan vaig anar allà vaig veure l’esforç que havia fet. Perquè allà, potser se n’anava, tot el dia, ben lluny, i sense control. Vaig entendre l’esforç que havia fet per menjar amb coberts, per dormir tot sol, en l’idioma…
I en quin idioma us comunicau? No ha estat una dificultat, l’idioma?
Ells tenen una mínima noció d’espanyol, molt bàsica… Per això, al principi, li xerràvem en castellà; però va durar poc, perquè entre nosaltres parlàvem en català, i ell també necessitava saber de què parlàvem. Així que al cap de dos dies ja passàrem al català, i ell, en molt poc temps en va aprendre. Fan molta via a aprendre’l.
Arran de la vostra experiència de família acollidora, has passat a ser voluntària de l’Associació d’Amics del Poble Sahrauí… Ens en pots parlar una mica, de l’Associació?
Aquesta Associació existeix a tota Espanya, el seu objectiu és ajudar el poble sahrauí, i té diferents projectes destinats a això. Uns dels seus projectes més importants, és aquest: Vacances en Pau. Aquí el promou l’Associació i el finança la Conselleria de Presidència, l’Agencia de Migració i Cooperació Internacional del Govern de les Illes Balears i l’Ajuntament de Palma.
Es promociona aquest acolliment per diferents motius, primer, per treure els nins de les temperatures i les condicions que hi ha. Pensa que nosaltres per Pasqua ja no ho aguantam, la calor que hi fa és molt mala de suportar. També venen per la part sanitària, per poder fer revisions mèdiques i pal·liar la mancança sanitària que hi ha allà. I per últim, deim que els nins són embaixadors, i donen a conèixer la seva causa, i la realitat del poble sahrauí, que és molt dura.
Ens pots parlar una mica d’aquesta realitat, pels qui no la coneixem?
El Sàhara és una antiga colònia espanyola. Ara mateix, i des de fa 40 anys, els sahrauiís viuen dividits, uns estan al territori ocupat pel Marroc, i pateixen un espoli molt gros. L’altra part estan al desert, amb unes condicions climatològiques horribles, per començar; i depenen de l’ajuda humanitària, són campaments de refugiats. Ells esperen un referèndum, de fa molts d’anys. L’ONU té un comitè específic, però en realitat, internacionalment, l’ocupació del Marroc és ignorada. I el Sàhara està oblidat. Aquests nins que vénen, són els del camp de refugiats. Tenen unes condicions de vida precàries, i el pitjor és que no poder-se’n anar, quin futur tenen, allà? No hi ha feina, no pots sembrar….
I no és difícil pels nins que han vengut aquí, llavors tornar-se’n?
Mira, això era una cosa que tothom em deia: “Ara dus el nin aquí, i llavors el tornes a enviar a la misèria…” Però nosaltres mai hem tengut aquesta sensació. I et contaré una anècdota… Un dia, no sé on érem, n’Abderrahman xerrava amb un jove, i jo, com que és molt polissó, m’hi vaig acostar, per veure què havia estat. I va resultar ser un jove sahrauí. L’havia sentit cantar i havien començat a conversar. Aquell jove em va dir “Jo vaig ser un nin d’acollida, maldament no el tornis a agafar mai, ja li has obert una finestra al món, i si un dia pot, i vol, ell sabrà que hi ha més realitats en el món.
I què ha de fer una família que vulgui acollir?
S’ha de posar en contacte amb l’Associació, o amb jo mateixa, aleshores rebrà la visita d’una treballadora social, que els donarà informació exhaustiva. En aquesta visita la família té l’oportunitat de demanar tots els dubtes que tengui, i al mateix temps es mirarà la idoneïtat de la família, si és monoparental, o del mateix sexe, no hi ha cap problema ni un. Per posar-se en contacte amb l’Associació ho poden fer a través d’aquests dos telèfons: 971728839 i 971425326, en horari d’oficina; o través del correu electrònic: vacancesenpau@gmail.com. Ara estam en procés de selecció dels nins que han de venir a Balears aquest estiu, i s’obri el termini per a les famílies que hi estiguin interessades.
Quin compromís adquireixen aquestes famílies?
La família es responsabilitza del nin, i vetla pel seu benestar. També té els compromisos de fer les visites als metges pertinents, per això no s’ha de preocupar, però, perquè l’Associació ho organitza, i ja et dóna les hores del metge, segons les necessitats. Cada grup de famílies, de la mateixa zona, té un responsable de família, ell dóna informació i és el vincle entre la família i l’Associació. La família té el seu suport constant.
Ah, i també hi ha el compromís d’assistir a l’acte institucional, una benvinguda que fa el Consell, i alguns ajuntaments, perquè la gent conegui el projecte, per donar projecció a aquest conflicte.
Vols afegir res més?
Sí, voldria animar les famílies a acollir, perquè és una experiència per viure, per ser solidaris… També és un repte, però és molt enriquidor, hi guanyes moralment i emocionalment. És una experiència molt familiar. A ca nostra no vaig acollir jo, acolliren les meves filles, el meu home, les padrines… A nosaltres ens ha unit com a família. I ell a nosaltres també ens considera una família.
