Adeu a una manera d’informar-se, d’entretenir-se i de ser

El món fa molta via. Sense necessitat d’arribar a la vellesa extrema, n’hi ha que recorden els primers programes de televisió. Dins el que podríem anomenar la segona edat, hom recorda quan als televisors, majoritàriament en blanc i negre, dels anys setanta, només hi havia dues cadenes, totes dues públiques, totes dues espanyoles. Recordam la desconnexió territorial de TVE al Principat, que arribava també aquí, a les Balears. L’arribada de TV3 ja dins la dècada dels vuitanta, com a mitjà modern i alternatiu a l’encarcarat model audiovisual espanyol, va suposar una alenada d’aire fresc i va marcar, sens dubte tota una generació de mallorquins que varen créixer amb una programació culturalment sensible, nacionalment activa, programàticament moderna. La lluita de l’OCB i de Voltor perquè aquí poguéssim rebre el senyal dels mitjans de la corporació catalana de ràdio i televisió va ser titànica, necessària, exitosa i, sobretot, transcendent. Que un dels tres canals fos generalista, fos en català i fos modern i innovador, va suposar una injecció d’autoestima i autocentrament per a tota una generació d’illencs.
Mentrestant, i de forma paral·lela , fins i tot anterior, l’Informatiu Balear, de la desconnexió territorial de TVE, estava encès a totes les llars de les Illes, i implantava un model de llengua que ha perdurat fins avui, mentre mostrava també que la informació feta per a la gent d’aquí i des d’aquí no sols era necessària, sinó que era útil i volguda. Era, també, el moment de l’eclosió de les televisions locals. Manacor no va ser una excepció i tengué durant un bon grapat d’anys una televisió pròpia. Tot allò acabà amb el naixement pioner de Televisió de Mallorca, sota el paraigua del totpoderós Consell de Mallorca comandat per Maria Antònia Munal.
A poc a poc, però, o molt aviat, tot aquell món girava damunt davall. Primer amb l’adveniment de les cadenes privades espanyoles, després amb l’arribada de la TDT i aquella cinquantena de canals digitals que emetien en bucle i amb un clar esperit comercial. Entre tot això, IB3 guaitava a la graella de canals per informar i crear un producte que ha estat, molt sovint, discutit, quant a la configuració d’un canal que reconegués el poble illenc com un poble normal, avançat, culte i modern. Finalment, ja més recentment, entraren les plataformes i la digitalització definitiva de les emissions audiovisuals. Avui la televisió de franges horàries, aquella manera de posar-se davant la tele segons l’hora que era per veure un programa o un altre, s’ha acabat. Potser tenim més oferta televisiva en català que mai, i tanmateix, la tenim més diluida que en cap altre moment de la nostra història recent.
Hom no sap, a la fi, cap a on s’han d’adreçar els esforços audiovisuals de la nació catalana, si el que es vol és que hi hagi presència de produccions en la nostra llengua en els terminals dels ciutadans d’aquesta terra. Molt més encara quan veim que el govern del territori practica polítiques lingüicides sustentades d’una banda en l’autoodi més ranci, i de l’altra en l’antimallorquinitat més radical.