Ja de ben petit vaig conèixer la carretera de Felanitx. Hi tenia concos i cosins a Son Figuera Vell, situat entre Llodrà i So n’Amer, i hi anava qualque cap de setmana. La carretera era estreta, sinuosa i aturonada. Alguna de la gent de la contrada no tenia el parlar manacorí. Malgrat no ser-ne del tot conscient, a aquell territori de frontera certament el sentia com un paratge exòtic. Llevat d’incursions puntuals en territori pròpiament felanitxista, a lloms d’una Lobito pilotada pel meu cosí, i encara que tenia una tia felanitxera casada al nord, a més d’haver representat l’institut durant uns anys en èpics combats d’escacs contra les representants del sud, no sentia ni vivia Felanitx com un contínuum, a diferència del Port i rodalies. Com va dir un, “Oh Felanitx, tan a prop i tan enfora!”
Uns anys més tard, carregats de consciència política i aversió a Ciutat, alguns dels qui trepitjàvem terreny universitari amb més ganes de qualsevol altra cosa que estudiar ens fregàrem intensament amb personatges majoritàriament de poble. En el meu cas els del sud exercien una atracció peculiar. Una abducció que es va replicar en individus del meu entorn. Sintonitzàvem políticament, compartíem tasser a bars de dubtosa reputació, organitzàvem eixides conjuntes, ens mesclàvem.
Un dels pioners en aquesta perdurable fusió va ser en Sebastià Cerdà, que amb el temps es va convertir en un felanitxer molt manacorí. Tot un quíber, vaja. Sebastià, has estat necessari, has sumat . Has ajudat a forjar un redol millor. Em sent honorat per haver-te conegut i estic molt content d’haver-te estat útil en moments complicats. Que el teu estel no deixi mai de ser-hi. Gràcies.
Guillem Roman
