Carme Portaceli (València, 1957) és directora teatral i professora a l’Institut del Teatre de Barcelona. Des de l’any 2020 és també la directora artística del Teatre Nacional de Catalunya. Ara arriba a Manacor com a directora d’una agosarada versió de Terra Baixa. Portaceli s’acosta al clàssic d’Àngel Guimerà, de la mà de l’adaptació de Pablo Ley. Entre els actors principals del muntatge s’hi compten primeres espases de l’escena catalana com Laura Conejero, Eduard Farelo o Kathy Sey.
Hi ha dues maneres d’abordar els clàssics. D’una banda ens hi podem acostar essent molt fidels a l’original. De l’altra, en diferent mesura en cada cas, podem proposar-ne una variació, una adaptació, un canvi fins i tot radical. Per quina de les dues et decantes tu?
Per a mi, en agafar un clàssic n’hem de fer una relectura, perquè no veig que ho poguéssim fer d’una altra manera. Tota la resta seria museístic. Jo en puc fer una lectura, però ha de ser des del que jo tinc a dintre meu. No podem obviar el que ha passat aquí i al món històricament, perquè tot això ens canvia els punts de vista. Per exemple, sobre les dones hi havia una visió vital i social diferent. I tu pots explicar tot aquest canvi. I si ho fas no vol dir que trastoquis la lectura real inicial. Sense anar més lluny, en el cas de na Marta, una noia de catorze anys abusada per un senyor de trenta, en el seu moment la societat diria que ella era una puta i que estava amb el Sebastià perquè era una porca. Avui tothom té clar que això és un abús. Repeteixo, no és que doni la meva opinió, és simplement que no puc deixar de tenir la visió que tinc.
Igualment sí que hi ha uns determinats valors de l’obra que són perennes.
Tots els clàssics són perennes. Alerta, faig Terra baixa tal com la va escriure Àngel Guimerà, explicant què passava al meu país en aquell moment i com viu la dona europea al segle XXI. Si ho toco no vol dir que ho faci perquè no hi cregui…
Heu canviat l’ordre de les coses. Fins a quin punt pot desbaratar això la trama de l’obra i del muntatge. Podria fer-li perdre interès, tenint en compte que hi pot haver molt de públic que ja conegui d’antuvi Terra baixa, ja sigui a través de la lectura, del teatre o fins i tot de versions televisives.
És que aquest canvi d’ordre el fem precisament per mantenir un esperit que creiem que té l’obra. La raó bàsica i social és que l’expliquem tal com creiem perquè digui el que ha de dir i per restar importància al costumisme i a l’anècdota. Això és el que plantegem de bon principi: què passa si has mort el Sebastià, que és l’amo? És evident que es tracta d’un crim social amb una importància enorme.
Com es reflecteix tot això sobre l’escenari, en l’atrezzo?
És una instal·lació artística en què el que jo vull explicar és que el personatge principal està sol lluitant contra els elements, contra un món enorme que t’engoleix.
Guimerà té un gust especial pels personatges marginats, allunyats de la societat, exclosos, mestissos: uns antiherois molt actuals.
Per a mi la Marta i en Manelic són dos perdedors. Tots dos són dues víctimes.
Cada actor, cada actriu representa un sol personatge? O hi ha duplicitat?
No, en aquest cas, a cada actor li correspon un sol personatge.
L’adaptació és agosarada i contundent. Hi ressonen, però, lingüísticament, les paraules de Guimerà?
Les paraules que fem servir quan reconstruïm el crim són de l’autor. D’això no hem tocat res. Hi hem eliminat coses que hauríem tret també si haguessin estat dins un muntatge convencional.
Dèiem abans que hi pot haver una bona part del públic que ja hagi vist l’obra, que la conegui, si més no. És un avantatge o un inconvenient, haver-la vista?
Si tu coneixes una obra de teatre, o una novel·la, i la vas a veure en forma de muntatge teatral, sempre estaràs més ben preparat per veure-la millor. Això no vol dir que l’hagis d’haver vista per poder-la copsar en tota la seva amplitud. De fet, aquest és l’objectiu, que qualsevol persona s’hi pugui acostar, independentment de si la coneixia d’abans o no.
Quina resposta directa heu tingut per part del públic.
A la gent li ha agradat moltíssim. S’han quedat sorpresos de veure una cosa que no esperaven d’aquesta manera. Partíem d’un drama rural d’amor on ella no hi pintava res, i nosaltres hem proposat un canvi de paradigma que a la gent li ha agradat moltíssim, perquè li ha permès veure les coses des d’un altre punt de vista. A València la gent ha acabat els tres dies plorant i aplaudint. La gira és un èxit.
No sé si has estat a Manacor. Quina opinió et mereix com a plaça teatral?
Hi he vingut algunes vegades. A mi m’agrada molt perquè heu creat una tradició de veure teatre i això està molt bé. Fa gust quan vas a un lloc a mostrar coses on hi ha gent que hi està acostumada.
Vols afegir qualque cosa més?
Simplement, que gaudiu de l’obra. Que és una oportunitat de veure un text que coneixem ara convertit en un clàssic universal, i això és molt interessant. És el favor que hem de fer al nostre patrimoni. Si no ho féssim així, seria un patrimoni que no ens representaria.
