[/pullquote]
Com va ser la vostra arribada a Porto Cristo?
Hi vaig arribar l’any 1963, procedent de Veneçuela, on havia emigrat alguns anys abans. De fet, em vaig casar per partir cap a Amèrica el 1959, perquè un amic m’havia convençut d’anar-hi. Partírem amb la meva dona i ell finalment va quedar aquí. Decidírem anar-hi perquè ens digueren que hi guanyaven 1.000 pessetes cada dia. I ma mare, que havia estat presa per la guerra, havia conegut una presa política que ens va ajudar a instal·lar-nos-hi.
A Veneçuela vàreu ser campió…
Sí, dues vegades, el 1960 i 1961 vaig ser campió absolut de pesca submarina. Al club de pesca de Caracas tota la directiva era catalana.
Allà el peix devia ser més gros…
És diferent, allà és el Carib… hi ha taurons. Una vegada duia un anfós agafat i em vaig sentir una estirada per darrere, va ser un tauró i només en va deixar el cap, de l’anfós.
I vàreu competir en el mundial?
No, perquè encara no es feia.
Però vós no sou mallorquí… i ja partíreu d’aquí cap a Veneçuela…
Jo som de sitges, i mon pare havia vengut a Palma a fer d’oficinista. Jo tenia tretze anys quan arribàrem a Mallorca.
I una vegada que tornau a Mallorca, què feis?
Amb els doblers que havia fet a Veneçuela vaig comanar la primera barca. Era una barca petita, li posàrem de nom Maracaibo. En Joan Gomis em va fer venir cap a Porto Cristo, perquè deia que aquí no hi havia barques per a turistes. Sa mare em va llogar la casa a veïnat de la d’en Joan, al carrer de Palos de Moguer, curiosament el mateix nom de carrer on vaig viure a Caracas.
Continuàreu amb la pesca submarina?
No, ho vaig anar deixant, perquè m’havia de dedicar a fer feina amb la barca. Record que amb aquella primera barca quan tornàvem ens aturàvem a cal Garriguer a la costa dels pins. A damunt hi havia una caseta amb una llosa de pedra que feia de taula i ens hi assèiem amb caixons. Aquest home era el posader den Castiella, que era ministre d’en Franco. Allà tenien un pa gros, i menjàvem i després fèiem un rom cremat. Cada botella de vi valia sis pessetes, era d’aquell d’en Reus. Contàvem anècdotes i després començàvem a cantar. Vaig veure que els viatges de tot lo dia no interessaven als turistes, que el que volien era berenar. Com que la barca no em bastava en vaig comanar una de nova on hi cabien vuitanta persones. El Salvador, li dèiem. I després una altra on n’hi cabien 150, el Salvador II.
Com aprenguéreu l’ofici de mariner?
Amb el viatge cap a Amèrica, anàvem amb un vaixell que es deia Antoniotto Uso di Mare.
Amb les barques grosses què fèieu?
Anàvem a cala Varques o a Canyamel i els turistes baixaven, els muntàvem unes taules de matances damunt l’arena i els donàvem peix frit. Ho vaig fer durant trenta anys i fins al darrer dia, i de gust. Quan jo vaig acabar, es va acabar aquesta feina.
D’on venien els turistes?
Majoritàriament eren anglesos, però també hi havia alemanys i suïssos.
Veig que també pintau, com n’haprenguéreu?
Som autodidacte. A Sitges, vaig tenir de mestre el senyor Vidal, que havia estat el director de l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona. Em va donar una capsa de pastilles Juanola i em va dir “pinta això”. Quan va veure el dibuix em digué: “Tu has de ser arquitecte”. I això que a Palma, a l’institut, em varen posar un “no apto para dibujo”, justament el mateix any que vaig guanyar un premi dibuixant…
