Marc Artigau (Barcelona, 1984) és novel·lista, poeta, dramaturg i director escènic. L’entrevistam perquè ens presenti L’illa deserta, obra escrita per ell mateix i protagonitzada per Miki Esparbé i Maria Rodríguez, que es representarà dia 10 de febrer a l’Auditori de Manacor.
Fotografia: Marc Mampel
Quin va ser l’impuls per a escriure “L’illa deserta”?
La vaig començar a escriure al 2018, a raig: gairebé en 15 dies vaig fer-ne la primera versió, que després es va anar modificant moltíssim, naturalment. I neix d’una experiència, que és que amb
33-34 anys em vaig enamorar molt, i pensava que maiem tornaria a enamorar de manera tan exagerada, com un adolescent. I a partir d’aquí vaig escriure una obra que presenta tot el contrari: és una mena d’anticomèdia romàntica. Parafrasejant Javier Marías, de vegades ens pensem que això té a veure amb la mà prodigiosa del destí, i això de tenir parella al final s’assembla més a una rifa de poble quan l’estiu ja agonitza.
Què ens en podeu contar? De què parla l’obra?
L’obra parla d’aquesta cosa tan bàsica de l’“i si…”. “Què hauria passat si hagués anat a aquesta festa?”, “què hauria passat si hagués anat a estudiar a fora?”, “què hauria passat si no hagués treballat aquí?”. Són dos personatges que no tenen nom, Ell i Ella, que tenen vides completament diferents, però que l’atzar fa que quedin tancats en un ascensor. I a partir del que passa a l’ascensor, l’obra deriva en tot el que hauria pogut ser.
La definiu, també, com una “comèdia trista”. Com s’aconsegueix fer funcionar aquesta aparent contradicció?
Per a mi és important que la gent rigui, però és inevitable que hi hagi moments tristos. És el que es diu tècnicament dramèdia, una comèdia amb tints dramàtics.
El repartiment està format per Miki Esparbé i Maria Rodríguez. Què els fa encaixar dins la història?
Jo els conec de fa temps i per a mi eren la parella perfecta. Ja veureu que un dels èxits de l’obra és la química que es crea entre tots dos, voldries que fossin els teus amics, te’ls enduries a casa.
I ja havien fet feina junts, abans?
Crec que no! Un dia ho vàrem parlar i em van dir que eren amics i havien coincidit en altres etorns, però no havien treballat junts.
Per què aquest títol d’“Illa deserta”?
És perquè els personatges constantment es pregunten què se’n durien a una illa deserta, i és una pregunta que serveix bastant per a resumir què ens importa a la vida.
I què vos n’hi duríeu?
Ui, no ho sé! M’ho han demanat més d’una vegada i la veritat és que no ho sé…
Quin és el futur de l’espectacle? On s’interpretarà?
Ara comencem a girar. La idea és fer aquestes primeres 20 funcions i després moure-la molt més. Al juny tenim diverses dates a La Villarroel, per exemple.
