Pau Oliver Quetglas (Inca, 1999) és una jove promesa de l’orgue que ha decidit emprendre el camí de renovar la música per a l’instrument, mesclant-la amb elements electrònics i amb…
Aladí i la llàntia meravellosa, la genialitat per superar els imprevists
Quedi dit per endavant que vaig anar a veure “Aladí” havent sabut que l’actor principal de l’obra s’havia romput un peu, pocs minuts després de l’estrena, amb les expectatives i l’endarrer que aquest imprevist havia despertat en mi. Una angoixa i neguit que ben aviat varen ben arraconats tan bon punt va començar.
El grup de persones que formen part de l’obra Aladí i la llàntia meravellosa, dirigits per Joan Toni Sunyer, varen saber resoldre amb gran èxit (i en un temps rècord) l’entrebanc que havia patit el protagonista i ens obsequiaren amb un espectacle brillant, àgil, vibrant i entusiasta, en què cada una de les peces d’aquest muntatge escènic i musical encaixaren a la perfecció, en un esplèndid joc de llum, ball, música, veu i diàlegs… Fins i tot, amb alguns tocs de bon humor que arrodoniren l’obra i varen treure tot el ferro a les “adversitats del destí” que havia petit l’actor principal.
Toni Gelabert superà amb molt d’encert la desventura de la seva lesió i va saber transmetre als espectadors tot el missatge del seu personatge; i que, amb naturalitat, unes crosses molt ben integrades i un somriure sincer, va fer del tot creïble aquell “limitat” Aladí. Tià Riera, en el paper de geni, va posar en joc la seva gran versatilitat i gaudí damunt l’escenari, amb moments intensos i ocurrents d’humor i complicitat amb els espectadors. Destacable, també, el posat i la immensitat de la veu de Jaume Obrador, en el paper del malèfic Jafar. Però per damunt de tot, la sensació i el convenciment d’haver vist una obra de gran qualitat d’un fantàstic grup d’actors i tècnics; i que a Manacor tenim una llàntia plena de talent que, afortunadament, podem fregar en qualsevol moment.