Aquesta mateixa setmana el Parlament europeu ha posat en marxa els mecanismes per legislar la intel·ligència artificial i prohibir en segons quins àmbits el reconeixement facial, o fins i tot l’aplicació Chat GPT. També d’enguany mateix és la paralització del pla de digitalització de les aules per part del Govern suec, que recomanava el retorn als llibres de text i a altres mètodes i eines analògics.
Tot això surt a rotlo quan fa una setmana que el Consell d’Infants de Manacor encetava la divulgació d’un vídeo en què alertava de l’abús de les pantalles per part d’infants i joves i els convidava a una vida més analògica, més de contacte, més d’aprenentatge directe i no tan virtual.
D’uns anys ençà l’ús de les pantalles no sols s’ha generalitzat en la vida quotidiana de la població, sinó que també ha entrat a les aules. Hom podria pensar que l’escola no deixa de ser mai un reflex de la societat mateixa. Igualment, també ha de ser, l’escola, el canal a través del qual s’han de preparar les generacions futures no sols per viure dins la societat, sinó, en molts de casos, cadascú des del seu àmbit, per liderar-la i conduir-la cap a un esdevenidor millor. Per això, podem pensar que rebutjar de pla les pantalles i la tecnologies a les escoles podria ser contraproduent. És un fet que les generacions futures, i ja també les actuals, viuran, i viuen, aferrats a la pantalla del mòbil, pendents del whatsapp, de les xarxes socials, de TikTok…En deixar el mòbil una estona, consulten el correu electrònic amb l’ordinador i responen missatges pendents. Més tard encendraan la tele i miraran una sèrie a través d’una plataforma digital i l’informatiu en mode més analògic… L’endemà, a la feina, tornaran a encendre l’ordinador, per planificar, per dibuixar, per dissenyar, per ordenar, per quantificar…
A estones sembla impossible desfer-nos-en.
Cal, però, demanar-nos-ho: és millor el nostre dia a dia amb les pantalles o sense? Estar quatre, cinc o sis hores diàries davant una pantalla, lluny de l’atenció directa de les persones que estimam, amb qui convivim, o amb qui feim feina, ens fa millors persones? Ens fa més sensibles? Més empàtiques? O per contra, esdevenim gent solitària, taciturna, enganxada a la claror enlluernadora i acolorida de les màquines?
I l’escola, davant aquests canvis d’actitud, podria fins i tot donar l’esquena a les pantalles? Mirar de corregir-ho? Mirar de nedar contra corrent per modular les generacions futures cap a un mapa relacional més humà, més solidari, més pròxim i més amatent?
La resposta no és senzilla, el que sí que sembla clar és que cal posar fre a l’allau d’informació, sovint banal i banalitzadora, que suposa l’abús de pantalles. La informació no és coneixement.
