[/pullquote]
Per què el protagonista de Trau guarda els moments inacabats?
És un personatge que recorda el món real, però és un mon irreal que ens hem inventat. No vol acceptar que les coses s’acabin. Es dedica a guardar moments que viu abans que s’acabin i els guarda i els envasa . A partir d’aquesta angoixa neix tota la historia.
Hi ha text, en el muntatge?
És visual, la paraula no hi és important. volíem explicar una història que s’entengués i que pogués fer riure i emocionar-se. La gent ens diu: “M’he emocionat i no parlàveu”, tot arriba a través del gest, del clown, de l’escenografia, titelles, teatre artesanal, teatre d’objectes. Fent màgia fem coses boniques a l’escenari. I no ens n’amaguem: la gent veu que ho fem en directe, els mostrem el truc.
Això vol dir que el personatge deixa de viure històries per poder guardar-les?
Ho fa just abans que arribin al final, ho guarda en aquell moment. I així després pot reviure el sentiment o moment bonic, ho pot tornar a treure quan vulgui.
Per a quines edats el recomanau?
És un espectacle que vam pensar per a adults entenent els adolescents com a adults. Als joves de catorze o quinze anys els arriba molt perquè els temes de què parlem els poden sentir molt pròxims, s’emocionen i surten molt tocats per l’espectacle. També es deixen emportar per aquest món els nens, tot i que potser no entenen algun doble sentit. Parlem molt sobre el temps que no para de córrer, i això potser els costa, però sí que es deixen portar molt per les imatges.
Hi ha alguna cosa en aquesta ànsia de guardar que remeti al que feien les nostres padrines, fins i tot les nostres mares?
Segur que hi és. De fet és un procés de creació que va durar nou mesos, des que vaig dir que m’imaginava el color de l’espectacle fins a buscar quins temes interessaven i em tocaven més. Sempre havia fet riure, i aquí cercava més el somriure i que la gent es pogués emocionar. Aquí hi ha com a temes el temps, compartir, l’amistat, però n’hi ha molts més que queden com a subtetxt. Això que dius també hi és. I nosaltres el que volem és que la gent abandoni l’excés de comunicació que viu i es lliuri a 65 minuts amb nosaltres, que comparteixin amb nosaltres aquesta hora llarga de forma plena. Volem parar el temps en el teatre i deixar-nos portar per un món nou.
Ja havies estat a Vilafranca?
No hi he estat mai. N’he sentit parlar molt. Amics que hi han vingut sempre els meus pares ja hi havien estat i aquest any també hi som. Coincidiré amb els pares actuant i és de les coses boniques d’aquesta professió. Compartir les mateixes ganes d’explicar històries. El que m’agrada més del teatre és que encara que als joves no els agradi i els faci por que vinguin i vegin que s’ho poden passar bé.
