Skip to content

Anar al gimnàs, mirar-nos les cuixes

Foto: Fooled Again de Shannon Cartier Lucy / Text: Júlia Mérida Coli

He tornat al gimnàs després de sis mesos. Mai m’ha agradat dedicar dues o tres hores setmanals a fer una classe d’exercici físic rodejada d’altra gent. Tampoc gaudesc de la competitivitat de, jo què sé, el bàsquet, el futbol o el voleibol. Encara que m’insisteixin que hi anam per passar-ho bé i no per ser millor que els altres, el meu cervell de nina d’excel·lent, germana gran i responsable em fa creure que he de ser la millor en tot allò que faci. O almanco una de les millors. I moure el cos amb coordinació, controlar la tensió dels músculs i intentar no ofegar-me en l’intent mai ha estat el meu punt fort. Tot i això, d’ençà que hi he tornat m’he adonat que no som l’única que posa excuses ridícules, que mira com de bé ho fan les altres o que intenta dissimular la poca destresa a l’hora de fer burpees.
Mentre m’eixuc la suor de la cara, pens que una de les característiques més compartides entre gairebé totes les dones que conec és ser observadores. Ens fixam en com caminam, xerram i ens relacionam. Quan quedam amb les amigues i recordam alguna anècdota quotidiana, moltes recordam com anàvem vestides. Ah, sí, duies aquell vestit nou. També sabem per què ens vàrem comportar de tal manera. Estaves fatal aquell dia, te’n recordes? En un grau o un altre, feim un escrutini detallat de l’escena. I el gimnàs no n’és una excepció.
Ara mateix, el centre de la conversa és comentar com de molt se’ns nota a una o altra que estam més primes. Òbviament, ningú diu res de les que estam més grasses (o grassonetes, que queda més graciós, no?). Els primers minuts jutj sense escrúpols les dues al·lotes que es donen l’enhorabona per haver-se llevat alguns quilos de sobre. Després, però, no puc fer res que no sigui veure’m en elles. Si una cosa és encara més perversa que preocupar-se pel propi pes, per si ens veiem millor o pitjor, per cuidar-nos, és fer veure que ens és completament igual. El darrer episodi del pòdcast Ciberlocutorio ho explica millor, però l’essència és aquesta: fingim indiferència sobre el nostre aspecte físic i en el fons som una més en complir els mandats de gènere que tanta feina ens ha duit combatre.
Dues setmanes després de la tornada al gimnàs xerr per telèfon amb la meva cosina. M’explica moltes altres coses, però jo només puc pensar en una: la vergonya que té d’anar al gimnàs. En quin moment una al·lota de vint anys ha de tenir vergonya d’anar a moure el seu cos adult gairebé acabat d’estrenar? Fins a quin punt ens domina tot l’engranatge de submissió i violència contra els nostres cossos? Si estem grasses hauríem d’anar al gimnàs, però si estem massa grasses patim per la mirada externa, el judici lasciu d’uns ulls omnipresents com son els del patriarcat.
Tres dies després de la telefonada vaig a la primera Musa temàtica organitzada per l’Assemblea Antipatriarcal de Manacor sobre grassofòbia. La xerrada m’agafa en el millor dels moments. Anant cap allà pens que necessit compartir tot això amb altres dones, que segur que també ho trobaran fortíssim. Perquè dins el meu cos i cap de persona físicament normativa que mai ha tingut una relació massa dolenta amb el seu cos, això és fortíssim. Arrib, deman una canya per favor i gràcies i m’assec. Diuen que la Musa començarà amb una dinàmica. Esbufec perquè no m’agraden les dinàmiques. Ens fan aixecar a totes. La consigna és: que s’assegui tothom que coneix algú proper amb un trastorn de la conducta alimentària. Ens asseiem totes amb una violència que m’esclata a la cara. Puc notar el pes de les cuixes damunt les cadires. La suor, la pell lliscant. Per mi, fins deu minuts abans tot el que havia passat els darrers dies era fortíssim, no m’ho podia creure, necessitava entrar cridant-ho. Ara veig que és tan sols el relat que les dones compartim. Faig glops lents a la cervesa, escolt i agraesc tenir un entorn que m’embolcalla.
Back To Top
Search