Maria Antònia Vadell i Sebastià Riera són dos dels regidors de la històrica i extinta CDI, la Candidatura Democràtica Independent. Amb ells parlam de com es vivia la recuperació de la memòria històrica en el context de la transició.
Explicau-nos què era la CDI. En quin context va sorgir la Candidatura Democràtica Independent?
Maria Antònia Vadell: No érem un partit polític, sinó una agrupació d’electors. Això vol dir que cada vegada que havíem de presentar la llista havíem de menester 500 firmes de ciutadans que ens avalassin per poder-nos presentar.
Sebastià Riera: Sí, aquella agrupació va sorgir d’uns moviments socials i cívics previs… Les associacions de veïnats, Càritas, que tenia un caràcter no religiós, el grup de teatre de les perles, que es deia Grup Excèntric Perler, grups excursionistes… I també comptàvem amb personatges un poc destacats dins la societat d’aquell moment, com ara els germans Joan i Llorenç Mas, o Andreu Frau, que era un líder social i un mobilitzador de masses.
Vàreu obtenir molt bon resultat.
Sebastià Riera: Teníem molt clar que ens presentàvem a les eleccions per aconseguir una representació, no per guanyar-les, i per un parell de vots, gairebé les guanyam. Tenguérem cinc regidors…
Maria Antònia Vadell: I tot estava per fer. Ens ho vàrem haver d’inventar. Pensa que trobàrem un ajuntament que encara funcionava amb els reglaments franquistes i amb una organització burocràtica municipal obsoleta, basada en el franquisme. Per transformar l’Ajuntament ens ho haguérem d’inventar tot.
Sebastià Riera: No sabíem res… Mantenguérem els plens un pic cada mes, però haguérem de crear les comissions informatives, perquè cada grup de l’equip de govern tenia una àrea determinada… Record que quan Jaume Llull va ser batle volia donar molta d’informació als ciutadans, ser molt transparent, però no hi havia doblers per a res, amb molt poca estructura funcionarial.
Maria Antònia Vadell: Era un moment històric molt diferent. Quan Biel Homar va guanyar les eleccions el 1983, la CDI va treure quatre regidors. Es va fer un govern de concentració, de manera que cada grup tenia una reponsabilitat. El PSOE amb Antoni Sureda duia Urbanisme; UM, amb Rafel Muntaner, duia Serveis Socials; el CDS de Bernadí Gelabert s’encarregava de Serveis Generals; i la CDI duia Cultura. Fer poble era un dels objectius de la CDI.
La recuperació de la memòria històrica ha estat sempre tradicionalment una demanda de la societat civil. Les institucions i els partits hi han anat darrere darrere. Això també era així els anys vuitanta?
Sebastià Riera: Sí. L’avantatge va ser que hi havia tres o quatre persones com l’amo en Miquel Sunyer, l’amo Andreu Frau o l’amo en Joan Bala, que en duien el capdavant. Després s’hi afegiren Jaume Santandreu, Antoni Tugores, i qualque esporàdic. Record que va venir l’amo en Miquel quan jo era delegat del Cultura, el 1983. “Hem de fer un monument dins el cementeri”, em va dir. I jo, quan pensava en en Rafel Muntaner, en Biel Homar, l’apotecari (Jaume Llodrà)… deia “com ho farem!?”. Res, agafàrem en Pedro Riera, l’aparellador, i anàrem al cementeri. Miram on ho hem de fer… i l’amo en Miquel diu: “A la fossa comuna”. Riera demana: “Aquí?”. “Sí, perquè aquí els mataven”, digué l’amo en Miquel. Record que Pedro Riera es va portar molt bé i va ser molt raonable, i que la frase que hi volien posar era molt més llarga que la que finalment es va inscriure. La vàrem simplificar.
Maria Antònia Vadell: Sí, era una frase llarga com les d’en Rosselló. A l’hora de presentar allò, però, ningú va dir res. A Son Coletes, en aquell moment no hi havia res organitzat, hi havia la por ancestral que tenim a Manacor. A partir d’aquell moment que es va instal·lar la placa va ser quan es va institucionalitar. Hi anava qui volia. Hi anàvem amb por, perquè hi havia gent d’extrema dreta que vetlava a veure qui hi anava. Estàvem allà en silenci, sense dir res, i és un silenci que encara ara m’emociona. Joan Rosselló, Bala, llegia un manifest, en un castellà que li duia una feinada.
Sebastià Riera: Record també que Conrado Gayà un any va començar a contar la seva experiència i després un altre, i un altre… I així tothom que tenia greuges va començar a contar les seves experiències. Hi havia anys que hi havia deu o dotze persones només.
Però la reivindicació no s’aturava i aparegué el Mural d’en Frau.
Sebastià Riera: Sí, l’amo Andreu va presentar una sol·licitud a l’Ajuntament per posar-lo.
Maria Antònia Vadell: Nosaltres sempre hi votàrem a favor, i els altres tomaven la proposta.
Sebastià Riera: Aquella proposta va ser un poc inoportuna… perquè l’esquerra lluitava per tomar els monuments i ara arribava aquella idea de fer un monument homenatjant l’altre costat. Hi estàvem a favor però ens era incòmode. I després quan ja estava tot preparat, Antoni Pastor ho va tenir tot gratuït per tomar-ho. L’objectiu era canviar els noms dels carrers i tomar els monuments. I el mural allà on és hi cau beníssim, tot i que és ver que és un monument violent.
Maria Antònia Vadell: També iniciàrem el procés de canviar els noms dels carrers. Record que en Tomeu Ferrer a la comissió de govern ho tenia molt malament per defensar la nostra postura…
És curiós. Quan l’esquerra governava la dreta aturava totes aquestes passes… Després amb la dreta governant, a proposta de l’esquerra, el reconeixement i les accions arribaren.
Maria Antònia Vadell: Sí. Hi havia molta de por i no sabíem com aniria. Tot era experimental. Pensa que el 1981 hi va haver el cop d’estat.
Sebastià Riera: I a Son Coletes, llevat dels qui ho organitzaven només hi venien alguns esporàdics… record un maonès que venia a posta a Son Coletes.
Maria Antònia Vadell: Sí, va ser a partir de l’any 95 o 96 que va començar a venir-hi més gent. Perquè la gent va perdre un poc la por. Hi havia més gent que contava coses, i s’havia de fer un protocol. Va ser aquí que Jaume Santandreu s’hi va posar un poc al capdavant, de manera que tothom que hi volgués parlar demanàs la paraula abans… Va començar a venir-hi gent de Catalunya…
Sebastià Riera: Sí, hi varen venir els familiars de les infermeres. TV3 va fer aquells documentals, tot hi ajudava.
Maria Antònia Vadell: les coses que va canviar Antoni Pastor sempre eren a partir de propostes del PSM o de l’esquerra. Fins i tot la proposta de nomenar fill il·lustre el batle Garanya.
Sebastià Riera: Sí, i record que Antoni Pastor va arribar a anar un any o dos a Son Coletes… El que ha estat un esdeveniment, és això de n’Aurora picornell. En canvi a sa Coma no han trobat res, encara…
Maria Antònia Vadell: Era un front de dotze quilòmetres. Trobaran cosa, segur. He vist ossos devora la caseta del Moix, jo.
Els noms de carrers s’han hagut de canviar progressivament…
Maria Antònia Vadell: Sí, s’han canviat molt a poc a poc, i encara en queden. Record que en Bauzà deia que si al carrer Major li posàvem carrer de l’Anell els seus clients no sabrien escriure l’adreça…
Sebastià Riera: Va ser lent, perquè quan pactàrem amb Rafel Muntaner, que havia passat a UM, ens va dir que per donar suport al pacte no podíem parlar en tota la legislatura de canvi de noms de carrers ni de monuments.
Maria Antònia Vadell: En canvi, quan Maria Antònia Munar va arribar a la batlia el 1979 el primer que va fer va ser canviar els noms dels carrers de Costitx… El que passa és que dins UM hi havia de tot, també n’hi havia que eren d’extrema dreta.
Sebastià Riera: Encara queden noms per canviar. Que hi hagi una plaça que es diu de Joan March és il·legal.
Maria Antònia Vadell: Sempre hi ha hagut una llista enorme de carrers per canviar… el que passa és que s’han hagut de canvia d’un en un.
No era fàcil.
Maria Antònia Vadell: No, i els qui ho sabien ho negaven, i encara ara amb tot el que s’ha trobat, n’hi ha que ho neguen. En aquells primers anys estava molt forta la dreta, erem uns nouvinguts i uns rojos, en Muntaner ens deia que erem els herri batasunos de Manacor.
