Fuita i martiri de Sant Andreu Milà va ser el primer títol que va pensar Miquel Àngel Riera per a la seva òpera primera novel·lística. Tanmateix, la novel·la del cotxe estimbat al barranc de Son Cifre és coneguda pel públic com Andreu Milà, i així fa ser publicada també en posteriors edicions.
Ara, La Fornal d’Espectacles l’ha duita als escenaris. Dirigida per Frederic Roda i interpretada per Sebastià Adrover i Joan Gomila, aquesta obra de teatre transita entre l’excel·lència i el corpreniment de l’espectador.
Els mèrits que li hem de reconèixer són múltiples. El primer el de saber mantenir el teatre a l’alçada de la millor literatura. El de no negar al teatre la categoria de llenguatge literari, de gènere literari, que tants s’estesten a robar-li amb usos inadequats del registre lingüístic. Andreu Milà, sense perdre ni una punta de frescor, ni un detall d’espontaneïtat, ni una mica tan sols de la capacitat de corprendre l’espectador, ho fa sempre amb un llenguatge fidel a l’alta literatura que va deixar escrita Miquel Àngel Riera.
La dicció dels dos actors és excel·lent, no tan sols quant a la fonètica, sinó quant a la prosòdia i també al ritme necessaris per fer assequible un text que hom podria pensar que si no fos llegit de prim compte podria presentar dificultats de comprensió.
Els bots en el temps narratiu són magistralment orquestrats amb impactants canvis de llum i de projeccions d’imatge, amb imperceptibles canvis en el to de veu o en el llenguatge gestual.
Poca cosa contarem aquí de la història tràgica d’Andreu Milà. La novel·la de Riera és impressionant, com és impressionant la capacitat de desenvolupar la història d’una vida per part del protagonista des del seient d’un cotxe accidentat. Aquell pensament que s’envola, que fuig, que delira, és el que ens narra la vida d’Andreu Milà, un jove que no pot vèncer el destí a què es veu abocat, per vida, per arrels, per orígens, per vivència. I això ho retrata magistralment Miquel Àngel Riera i ho escenifiquen de forma impecable Sebastià Adrover (sensacional i imparable) i Joan Gomila, que ofereix un contrapunt d’ordre i serenor a la narració, que ens serveix per ubicar-nos en cada moment.
Les imatges de Domènec Boronat completen un collage que arrodoneix un desafiament gegantí, el de compactar una novel·la densa de sintaxi complexa dins un discurs comprensible i corprenedor alhora. Imprescindible.