L’actor manacorí Salvador Miralles està a punt d’estrenar “Antígones 2077”, un projecte que el pròxim 27 d’octubre mostrarà la feina feta al públic manacorí a través d’un Work In Progress. Parlam amb ell sobre l’espectacle.
Foto: Jaume Salom
Explicar la història dels represaliats de la guerra civil a través de la història d’Antígona. Com és això?
No és una revisió del mite d’Antígona ni en fem una actualització. A l’actualitat, el mite es mantén: amb la lluita d’una germana que vol enterrar dignament el seu germà establim el paral·lelisme amb les persones represaliades, que moltes d’elles no sabem ni on són. D’aquesta manera volem intentar donar justícia i reflectir aquest sentiment natural i orgànic que se’t fica a dins quan perds un familiar i mai més saps res d’ell ni tens una versió clara de la seva mort. I el 2077 es correspon a un cens que va fer el Govern balear, que quantificava aquesta quantitat de persones represaliades a la nostra comunitat. Avui dia, en l’any 2020, no hi ha encara una reparació real i en certa manera Antígones 2077 és un reclam per la sepultura digna de moltíssimes persones i que tots els morts puguin ser nostres i poder ser una societat més democràtica.
Com s’articula tot plegat?
Té una càrrega molt poètica i se centra en la lluita dels personatges femenins, una filla, una néta i una besnéta i diferents històries conflueixen entre elles i totes parteixen de la necessitat de reparació i de donar veu i llum a les persones estimades perdudes. La filla, xerra de la història del seu pare, que se’l varen endur, se li va dir que se l’havia posat en llibertat però mai l’ha pogut trobar i per ella és com si fos viu. La néta vol ajudar la mare i la besnéta vol saber qui era el seu padrí.
Quin equip conforma l’espectacle?
Aquest projecte l’encapçalen dones molt poderoses i tot té sentit. És una producció de WeNeverSleep juntament amb el Teatre Principal de Palma. El text és de n’Aina de Cos, que també és actriu en l’espectacle i fa anys que va començar aquest projecte d’investigació. Hi ha també un punt d’autoficció, perquè xerra de la pèrdua d’éssers estimats. D’altra banda, la directora és la catalana Montse Rodríguez i Marina Salas ha fet d’ajudant. Completam el repartiment na Gypsy Nel·lo, en Joan Vila, que també fa una part de música en directe i jo. L’escenografia és de l’argentina Mariana Tirante i l’ha dissenyat a distància. Finalment, na Jenny Vila ha fet la il·luminació i la producció executiva.
I què és això de mostrar el treball en procés?
Ara estam a mitjan procés i l’obra s’estrena el 27 i 28 de novembre al Teatre Principal de Palma. Vàrem creure adient fer un Work In Progress a diferents localitats. Anam a Porreres, Peguera… La intenció és tenir un baròmetre de la resposta del públic. La gent veurà tot l’espectacle però encara li donam voltes. I després supòs que voltarem per la comunitat i intentarem rodar més enllà.
