Skip to content

Aquesta és l’arena que tenim

Lluís Vecina

Dijous Sant es deixava notar la primavera d’una forma inequívoca. Qui va aprofitar el matí per passejar per la Punta de n’Amer segur que va parar esment en la tebiesa de l’aire, en la docilitat de la mar, en unes aigües que comencen a esclafar-se progressivament per convertir-se en aquella banyera rebregada i enrajolada fins a l’horitzó. Turistes i locals – en una pacífica convivència llaurada durant dècades – encaraven gustosos els seus cossos cap a la mar i el sol. Podien relaxar-se sobre l’arena recentment remoguda, amb la despreocupació que confereixen certs dies de vacances. Sols en feia cinc que les màquines excavadores i tot l’equip de tècnics i professionals havien replegat els estris que feia una setmana llarga poblaven la zona més septentrional de la platja, i cessaven amb aquella activitat que pertorbava la placidesa del paratge. La temporada turística arrancava definitivament, i per fer-la efectiva calia arruixar mèdiums i vells fantasmes.
Així i tot, dia 23 de març va ser un dia important, l’inici d’una restitució, d’un desvetllament que tanta arena i tant de formigó s’han esforçat per ocultar. La imatge hipòcrita i de ranci hedonisme d’aquest indret finalment serà desmuntada, tot i que encara cal ser prudents. Sent un profund agraïment per l’esforç de tanta gent que des dels marges, i amb una voluntat de ferro, s’han dedicat tants d’anys a la tasca de confrontar-se a la memòria dominant, a contradir el relat oficial. I que han mirat de cara i sense por el trauma col·lectiu que encara roman (literalment) sota nostra i a dins nostre. El que està passant arran de Mallorca és admirable: les últimes troballes a Son Coletes deixen sense alè; i el que suposarà el procés d’obertura de la fossa de Sa Coma és una passa més en aquest intent de restituir timbres de veus que fa tant de temps es mantenen inaudibles, però que conserven una vibració que ens arriba fins avui.
Ara bé, més enllà del que és necessari del fet, de l’exhumació a la platja, s’instal·la la culpa. La malsana culpa d’haver consentit tants d’anys, d’haver heretat el silenci d’uns i la cridòria d’aquells que no s’han cansat mai d’alçar la veu amb impunitat. Com deia Antoni Tugores, a aquests cridaners (a hores d’ara patèticament escanyats) se’ls hi acaben els arguments. El que està passant a Sa Coma suposa la lluita d’articular la història no com “vertaderament va ser”, sinó – ja que ens tenen segrestat el futur- d’apropiar-nos d’una vegada i sense concessions de l’imaginari del passat que ens pertoca a totes i a tots. Malauradament, la memòria no ofereix la complaença d’una legitimitat, ni és refugi de res, sinó intempèrie. L’única certesa que ens brinda és que després de la calamitat, no hi ha formes d’innocència.
Tombat damunt la meva tovallola, en un intent de reproduir la postura i desafecció de la gent que m’envoltava, recordava les paraules de Chirbes que m’allunyaven de l’autocomplaença requerida per un dia de bon temps. El text de l’autor valencià no minimitzava el sentiment de culpabilitat, i molt manco en un context on tants de morts cohabiten amb aquesta hipertròfia turística, però m’ajudà a entendre que no sols se sent dolor per la pèrdua del lloc del qual una o un forma part – en aquest cas la derrota en la guerra, com bé sabem, va suposar l’ocupació de l’extensa geografia per part dels vencedors-, sinó també per una pèrdua molt més subtil i irreversible: la de la interpretació d’aquest territori i de la seva història; la pèrdua de la memòria i l’entrega en exclusiva d’aquesta a altres. I aquesta sensació sembla estendre’s com la mar un dia de llevantada.

Back To Top
Search