“Ara som a l’altre costat”. El relat d’una professional sanitària infectada.

“Som positiva de coronavirus. Estic bé”. Ho dius i fas un silenci que ompliries de paraules, i d’emocions, i de persones, i no saps com. Sabies que havies jugat fort en aquesta rifa. T’hagueres de confinar tot d’una, perquè companys del teu centre sanitari, del teu gabinet, ja havien donat positiu. Ets professional sanitària. Ets professional humana. Fins ara, havies viscut sempre tot això des de l’altre costat de la barrera. Comprens els protocols. Els comprenies. Com comprenies que eren, i són, segurament, la millor manera d’aïllar els virus, els animalons que, més vius que una geneta, juguen a conillons amb la nostra salut. Sabies, i ho saps encara, que les mesures són necessàries. Que les estadístiques, en tota pandèmia i en tota epidèmia, són importants, i que, igual que sabem que arribarem al pic de la corba, també davallarà, si feim les coses ben fetes. Volem evitar el col·lapse i, encara que sabem que una gran majoria de la població, un moment o l’altre, acabarà empeltant-se de la malaltia, convé que no ho facem tots alhora. “És fàcil”, dius, “estar del costat del professional”.

“Però ara som a l’altre costat”. Sí, amb una altra realitat, la del pacient. És ver, ets una pacient experta, si se’n pot dir així. Ets experta, perquè ets professional. Però no eres experta en el paper del patiment, perquè pacient és qui pateix.

Tens una família, tens unes emocions i com comprenies abans la necessitat dels protocols, en comprens ara també la fredor. Tenen en compte, tots aquests protocols que es recomanen, la realitat emocional de cada persona, de cada pacient? De cada situació? Tenen en compte, totes aquestes mesures, les necessitats afectives i personals del seu entorn familiar?
“Em sent bombardejada, i tota sola”, i vols que els qui estan com tu puguin sentir-se acompanyats, per això reclames una veu, una alarma, un crit, un cant de companyia, una paraula empàtica. “Aïlla’t, aïlla la teva parella, aïlla els teus fills”, et diuen. Però com? No tothom té cases grans, no tothom té dos banys. No tothom té possibilitats de no fer res més que està dins una habitació. Hi ha gent que ha de cuidar altres persones. Hi ha gent que per logística, no ho pot fer. Hi ha gent que, emocionalment, tampoc.

“Ho faig per ell, i ell ho fa per mi”, però us heu d’allunyar, tu i el teu company de vida. Ara toca, i et sents trista perquè no saps com ho podreu compondre. I enmig, hi ha el vostre fill, que ha d’entendre tantes de coses en tan poc temps. Tan petit, i tan ple de vida, i de preguntes. Mentrestant, penses en tota la gent confinada, en el seu coratge, i en la valentia de tots els teus companys de feina, a primera línia de batalla, i que pateixen, també, pels seus.
Tornam al principi: “Estic bé, físicament, i positiva emocionalment, perquè aquesta és l’única manera de passar un altre dia”. Tens coratge, i esperes que tot passi, i poder recuperar les mans, i les abraçades. Mirar als ulls i somriure. I anar a fer feina tranquil·la, tan professional com sempre, tan humana com sempre. Més empàtica que mai.

“Ho posaria per escrit, si tengués esma”. Jas, idò, una mica de la meva, jo que encara en tenc.