Arbres: ombra esponerosa a l’estiu, nuesa generosa a l’hivern

De fa poc ençà, la xarxa social Facebook compta amb un grup que, batiat amb el nom d’Arbres de Manacor, que ja suma més de 60 adeptes. N’hem parlat amb Nina Furgol i Manel Santana, que en són els dos impulsors.

“La idea sorgeix del fet d’observar els prop de 7.000 arbres que hi ha a Manacor amb la intenció de posar-los en valor i potenciar un dels dèficits que tenim com a ciutadans, que és la cultura de l’arbre, i que no siguin considerats com una part prescindible del mobiliari urbà”. A més, afegeixen que “a banda dels avantatges ambientals de tothom sabuts, també en tenen d’emocionals i d’estètics” i es demanen: “Ens podríem imaginar la plaça de Ramon Llull pelada?”

El grup té un altre objectiu complementari, que és el de protegir els arbres que ja hi ha i així “evitar alguns errors que hagin pogut ocórrer fins ara”. En aquest sentit recoren, per exemple, el Ginkgo biloba que es va talar a la plaça del Convent arran de la darrera remodelació. “És un arbre que és considerat un fòssil vivent”, recorden, alhora que lamenten que “els arbres pateixen, malauradament, aquestes remodelacions urbanes”. Un altre exemple, si es vol menor, ens remet a les festes de Sant Antoni. El fogueró que es fa davant S’Agrícola, va ser col·locat massa a prop d’un dels tarongers de la plaça, que avui encara no s’ha reposat.

“Han de competir amb els aparcaments”

Manel Santana coneix també el cas de la tala de les mèlies de Na Camel·la. “El ressò d’aquella intervenció va sortir de Manacor i va arribar al Raiguer, d’on jo procedesc”. Així i tot, malgrat aquella tala, Santana reconeix que “ara hi tenim lledoners, a Na Camel·la, que són arbres d’ombra generosa molt adient per a les ciutats, però la tala de les mèlies va ser una pèrdua emocional per a molta de gent”.

No sols parlen Santana i Furgol dels arbres que hi ha i dels que hi deixa d’haver, sinó del manteniment que se’n fa. De tothom és sabut que els lledoners de la part de dalt de Na Camel·la pateixen molta de set, perquè tenen molt poca terra, amb els aparcaments a baix. “L’estiu passat, en patiren molta”. El grup Arbres de Manacor considera que “la superfície d’arbres hauria d’augmentar, perquè hi ha molts de redols que estan massa pelats, com ara les barriades de Santa Catalina o de Fartàritx, i això dóna un aire inhòspit a aquestes zones”.

És important per a ells, a més, “que a cada espai s’hi sembri l’arbre més adient, per evitar problemes amb les voreres, l’asfalt o les cisternes. S’han de sembrar espècies que no puguin produir danys, i sempre tenint en compte que en qualsevol cas els efectes positius pesen sempre més que els negatius”, mentre recorden que “hi ha sistemes per evitar que les arrels s’escampin. Així i tot, lamenten també que els arbres “hagin de competir amb els aparcaments”.

Per més que ho diguin amb la boca petita, pensen, la gent d’Arbres de Manacor, que “el patrimoni vegetal podria servir per compensar compensar el malmenat i empobrit patrimoni arquitectònic”.
Entre aquest patrimoni vegetal, destaquen l’arbre de pisos de la plaça del Cós, els bedolls de la via Majòrica, els lledoners de Na Camel·la i la plaça de les Verdures, els fassers, les xicarandanes, les acàcies… A Manacor, a més, hi ha exemplars “d’un arbre que es perd, el vimer”.

Arbres de Manacor no es fixa sols en els arbres de sòl públic, sinó també amb el que pugui quedar “d’antics solars sense edificar, com ara sementers de tarongers o patis privats com el de ca l’Esquerranet, al carrer d’Artà”. En aquest sentit, Santana recorda que hi hauria d’haver espais que esdevinguessin el tercer espai del francès Gilles Clement, “un refugi on la natura pogués tornar colonitzar lliurement, sense que esdevenguessin nius de brutor”.

“L’ombra és molt important a les nostres latituds”

L’ambientalista Joan Vicenç Lillo remarca que “a banda de la tria d’espècies conretes que has de sembrar, has de tenir en compte que a un espai urbà els arbres sempre són ornamentals i això permet fer-ne una tria més capritxosa, si es vol”. Lillo reconeix que aquí no tenim tanta d’aigua com en altres latituds més septentrionals, “però hi ha arbres molt frondosos que ens poden anar bé, com un ficus de fulla petita que es fa al nord d’Àfrica i que fan una ombra molt espessa”. El gran problema pot venir, però, apunta l’ambientalista alaroner, quan “els podam a l’estiu perquè així evitam que les fulles caiguin a la tardor. Podar un arbre a l’estiu és un contrasentit, perquè és quan més ombra fan”, i ressalta que “l’ombra és molt important a les nostres latituds, tant si l’arbre perd la fulla com si no la perd”.

Pel que fa als possibles perjudicis que dugui el creixement de l’arbre, Lillo reivindica que “de vegades nosaltres ens hauríem d’adequar a l’arbre en comptes de fer-ho l’arbre a nosaltres”.
A l’hora de concretar espècies adequades per a l’entorn urbà, Lillo rebutja de pla els pins: “Primer, per la processionària, que en un medi natural no suposa cap problema i en canvi en un entorn urbà ho pot ser, i també per l’arrel tan superficial que té, que en segons quins entorns urbans pot resultar incòmoda”.

Per Lillo “és diferent si vols fer un parc o una plaça amb molta arbrada, o una filada de carrer amb moreres, lledoners o mèlies, que són arbres que no són d’aquí, perquè que fa molts d’anys que hi són. La mèlia fa una flor molt agradable molt olorosa, a un parc hi podries sembrar garrovers mascles bords, que també fan una flor aromàtica que diuen que és afrodisíaca, o també una filada de plataners a una entrada d’un poble, que també m’hi agrada molt”.

Lillo recorda també que a un parc hi podries sembrar arbres pensant en la fauna, com ara caquiers bords, serveres, nespleres, cirerers… Una mena de transició, seria aquesta, cap als espais lliures que anomenava abans santana: “Sovint, quan la gent parla de boscs bruts, ho fa pensant en l’excés de vegetació, quan això és una infanteria que prepara el futur bosc. Hi poden créixer petites gramínies, blederes i altres plantes que agraden molt als gafarrons, els passerells o les caderneres, i si no hi esquitassin, fins i tot hi podrien comparèixer cuques de llum”.