skip to Main Content

Arcadi Oliveres: l’home que no necessitava papers

El passat 6 d’abril va morir Arcadi Oliveres, una veu transgressora i discordant, un agitador de consciències i promotor d’utopies possibles, un “profeta desarmat” en paraules de Joan Barril; un home afable, però amb un discurs molt dur, un autèntic referent ètic per a moltes persones que trobarem a faltar el seu mestratge.
Provaré de resumir el gran bagatge que representa per a mi amb alguns dels aspectes que més varen definir el seu discurs i, per damunt de tot, una manera de viure del tot coherent.

Un home que plantejava alternatives: Oliveres va fer de la seva vida una lluita per trobar una alternativa al capitalisme, que calia destruir. Des de l’àrea d’Economia aplicada a la Universitat Autònoma de Barcelona va denunciar un sistema injust que no treu els pobres de la pobresa sinó que els enfonsa encara més, en què l’1% de la població mundial concentra el 99% de la riquesa.

Un pacifista convençut: la denúncia de la despesa militar i de la inutilitat dels exèrcits va ser una altra de les lluites a les quals va dedicar el seu activisme incansable. En aquest sentit, cal recordar les accions que va engegar amb el “No a la guerra” durant la invasió de l’Iraq, les denúncies – quan ningú gosava fer-ho – contra la venda d’armament per part de la Monarquia espanyola, o la promoció de l’objecció fiscal en no permetre l’adquisició de material bèl·lic amb els impostos dels contribuents.
Un orador amb mètode “socràtic”: Oliveres et feia qüestionar allò que mai no t’havies acostumat a demanar. Per això era un mestre, no des d’un punt de vista únicament teòric, sinó perquè t’oferia la possibilitat de canviar el que no t’agradava a partir de la realitat personal de cadascú. Sempre recordaré la primera vegada que el vaig sentir, a Sineu, en què va parlar de les mentides dels mitjans de comunicació sobre la Guerra d’Iraq. La seva mirada profunda sobre els fets ens va obrir els ulls a molts, en una intervenció sense papers, com feia sempre, farcida amb tota mena de dades i argumentacions de manera molt planera i, alhora, exhaustiva.

Un activista incansable: Oliveres va fer seves totes aquelles causes que poguessin servir per a fer un planeta millor, en un món “molt mal organitzat” com deia ell. Des de les acampades pel 0,7% a la Diagonal de Barcelona que vaig poder viure com a estudiant, fins a les més recents com el 15M o la campanya “Volem acollir” amb les persones refugiades. No hi havia trinxera social a la qual no oferís el seu saber i anàlisi crítica.
Una persona coherent: aquest ha estat un dels aspectes en què més han coincidit les persones que han valorat el seu llegat, en una síntesi harmònica entre el que Oliveres deia i feia en la seva quotidianitat. “Hem de ser capaços d’anar canviant la manera de veure les coses”, pregonava a les conferències, i sempre va actuar sense abaratir les exigències ètiques, socials i polítiques del seu discurs.

La seva darrera lliçó: la manera com va afrontar els darrers dies en aquest món ha estat l’últim aprenentatge lliurat, amb una serenitat i lucidesa que ens ha tocat el cor a tots. Mentre escoltam les entrevistes fetes poc abans del seu traspàs, amb un fil de veu per la feblesa física del seu cos, ens meravella sentir la fermesa del seu discurs i la crida a no tenir por i a l’obligació de “no perdre mai l’esperança”. Immenses gràcies, Arcadi, per haver desvetllat en nosaltres la utopia possible per un món més just.

Back To Top
Search