“Si ens aturam d’investigar, perpetuam la injustícia”

[pullquote] Antoni Sureda és l’inspector en cap de la policia local. Amb un bon grapat de llibres a l’esquena, ara publica Viure amb por. Una història del 1936 a Mallorca.
[/pullquote]

Posa’ns en antecedents familiars…
El meu repadrí era republicà. Es va morir la seva dona i va quedar amb quatre fills, dos dels quals se n’anaren a l’Argentina. En tornà un, amb set al·lots, que tenia amistat amb el batle Garanya, i que es va fer guàrdia rural. Tot d’una que va esclatar el moviment, el batle Garanya era a Palma. En Ravell estava al comandament de l’Ajuntament i defensà l’estat de dret, juntament amb els carabiners, en Toni Barceló Martí, caporal dels municipals, i amb Miquel Galmés, Maniu, casat amb na Bàrbara Sitges, Cupeta. Els detengueren a tots tres, els dugueren a sa Bassa i d’allà cap a Palma. Això segurament els va salvar la vida. En sortiren amb penes de presó de sis anys, que foren reduïdes més endavant. En Fai, en Ganxo i d’altres, els agafaren més endavant i els mataren.

I la resta de la família?
En Miquel tenia una altra germana casada, Bàrbara Galmés, la meva padrina. El mateix vespre anaren a ca seva a avisar-los perquè fugissen, perquè els cercaven. El seu horme era ne Joan Vicens. Partiren amb un carro i els quatre fills: en Joan Vicenç, de vuit anys, ma mare, que en tenia quatre, i dues bessones més, de quatre mesos. No tenien per menjar, i hi malvisqueren. La padrina va perdre la llet i no podia donar mamar a les bessones. L’altra germana, fadrina, quedà a Manacor a cuidar el repadrí, que estava malalt. Emblanquinava per subsistir i un escamot de falangistes un dia l’agafaren i la passejaren pel poble, se l’endugueren als soterranis de cal Capità Jaume per donar-li oli de ricí. Hi havia el Forneret, i un altre, un tal Serra, o potser Coi-Serra. Un dels qui hi havia volia la tieta i la va salvar que no li donassin oli.

Degué viure sempre amb la por, aquella doneta.
Quan anava a compra verdura anava sempre a fer voltera per no passar mai per davant cal Capità Jaume. Els seus darrers anys, ja amb demència senil, cantava la internacional. Per perdre la por va haver de perdre la consciència.

Les dones són les grans oblidades.
Sí. Vull que aquest llibre sigui un homenatge a aquelles heroïnes valentes, que tenien l’home tancat, o afusellat, i que eren mal vistes per la societat i per l’oligarquia dominant. Moltes es posaren a emblanquinar, més d’una va haver-se de prostituir. La madona Culera, per exemple, va ser una d’aquestes heroïnes, i gràcies a una filla seva, una de les dues bessones va poder mamar. L’altra, es va morir. La madona Culera duia menjar als republicans amagats.

A la teva família, idò, no hi hagué cap mort.
No. Però hi hagué molta por. M’ha interessat parlar-ne, perquè havíem parlat de la repressió i dels morts, però molt poc de la por i de les conseqüències que té viure amb por.

Antoni Tugores ha fet el pròleg.
Un pròleg preciós que serveis per situar històricament el context i donar peu a la història que conta el llibre.

Has pogut consultar documents?
Sí, la causa dels carabiners. I pel que fa a les fonts orals, ma mare, na Maria Lliteres, una germana de na Maria.

Rescabalarem mai?
S’ha de saber tot. S’ha de continuar investigant perquè si callam perpetuam aquesta injustícia. Aquells assassins podran ser indultats, però mai seran innocents.