La setmana passada parlàvem de poliesportius. Aquesta setmana parlam de dansa, perquè ha estat el Dia Mundial de la Dansa, i perquè cada acadèmia i cada indret on s’imparteixen classes de dansa a Manacor compta per més d’un centenar els alumnes matriculats. Podríem dir, també, “les alumnes matriculades”, atès que el biaix de gènere en aquesta disciplina és important i cal que entre tots hi facem feina per combatre’l.
Són molts els infants i joves, i també les persones adultes que dediquen hores de la seva setmana a aquesta disciplina. És una llàstima, però, que l’Escola de Música i Dansa no pugui oferir una formació reglada que servesqui de pont cap a formacions acadèmiques més elevades de dansa. Si tanta de gent hi ha que hi inverteix temps i esforç, qualque vocació hi deu haver que es deu perdre pel camí, si no se li ofereixen les eines necessàries per continuar-lo.
Dins les arts escèniques, la dansa no ha estat sempre valorada en la mateixa mesura que el teatre o que altres disciplines. Ha semblat sempre com una germana petita. I això també és un fet que els gestors del Teatre de Manacor haurien de mirar de pal·liar. La dansa, és cert, hi ha tengut una certa presència, en les programacions del Teatre i de l’Auditori, però sempre menor.
D’un temps ençà, a més, s’ha suscitat una certa polèmica entorn de la relació de les activitats de les acadèmies de dansa amb el Teatre de Manacor. D’una banda, és comprensible que qui es dedica a qualsevol art escènica pugui voler disposar de les instal·lacions municipals per mostrar la feina que fan. També és cert, però, que parlam de persones i entitats de l’àmbit privat (una acadèmia de ball, a la fi, no deixa de ser un negoci, o una empresa) i que segurament un teatre públic no té els recursos suficients per poder acollir tota aquesta demanda. Aquest argument, no obstant això, xoca amb el fet que sí que algunes acadèmies han pogut mostrar la seva tasca i les seves gales de final de curs en teatres públics… fora de Manacor.
Tot això vol dir que la recerca d’una solució consensuada entre les parts no hauria de ser tan complexa i que amb uns criteris clars i alhora flexibles les coses es podrien fer d’una altra manera a un i altre costat.
Sigui com sigui, cal que posem en valor l’art de la dansa, el que ens aporta com a espectadors i, sobretot, el que aporta en l’àmbit de l’expressió corporal, l’activitat física i la vehiculació d’emocions a tothom qui la practica.
Per tot això, que molts d’anys pugueu ballar, dansaires de Manacor, i que ho pugueu fer al vostre poble!
