skip to Main Content

Bernat Nadal: “Arriba un moment que en comptes de parlar de tu, parles des de tu”

Bernat Nadal (Manacor, 1950) ha fet aquests dies mig segle d’escriptor. Amb motiu de l’efemèride, la Biblioteca d’Eivissa l’ha nomenat Escriptor del Mes. Del passat, i també del futur de Nadal en parlam en aquesta entrevista.

El primer Bernat Nadal havia reflexionat que seria un escriptor? T’esperaves aquests cinquanta anys de trajectòria?
No. A mi m’agradava escriure. Era un estudiant correcte, discret, però quan fèiem redaccions escolars els mestres d’aquell temps em deien que ho feia bé, tot i que jo no n’era conscient. El meu ideal era ser dibuixant de còmic.

Com es va despertar, idò, el corc d’escriure?
Després, quan ja tenia setze o desset anys un grup vàrem caure en mans de mossèn Jaume Serra. Érem Maria Antònia Vadell, Pep Pinya. No ens va poder fer cristians perquè anàvem massa forts, però va dir: “Si no us puc fer cristians us faré persones. Ens deixava llibres. Un dels primers llibres seriosos que vaig llegir va ser Bearn de Llorenç Villalonga, i en aquell moment també vaig descobrir que es podia fer literatura en la meva llengua. Serra, a més, Ens incitava a escriure als mitjans locals. I ens va presentar Miquel Àngel Riera, Antoni Mus, d’aquí vengué l’estímul d’escriure.

Damià Huguet i Josep Albertí foren companys teus de generació. Us coneixíeu?
El 1968 organitzàrem un concurs literari que es deia Blanquerna, exclusivament en català. El férem en ple estat d’excepció, més per inconsciència que per valentia. El primer el va guanyar Josep Albertí, el segon, Damià Huguet. No ens coneixíem perquè érem molt joves, però després sí que ens férem. Ells dos em maracaren moltíssim generacionalment. Jo, els debats interiors els tenia amb ells dos. Albertí ens anava davant en iniciativa i en teoria d’allò que ha de ser la literatura. I Huguet sabia vessar molt bé l’alta literatura i la literatura popular en un text.

Quines diferències et separaven, dels teus companys de generació?
Josep Albertí és un combatent. Jo som més d’escriure i reflexionar. No m’agrada sortir, no m’agrada fer pintades, no m’agrada fer manifestacions. L’exhibició pública personal no em va gaire bé. Sempre he estat més discret, de temperament. L’obra poètica d’Albertí és relativament curta. D’en Damià, me’n separen les arrels, ell ha estat més en contacte amb la terra i el camp. Tocava terra amb la seva feina. Jo he estat més urbà. Tots dos em crearen una crisi quan decidiren fer poesia de ruptura, que era de forma. Damià Huguet va escriure un llibre tot sencer de paraules inventades. Jo els admirava molt, però sentia la necessitat d’expressar-me amb paraules. No fer-ho així és una manera d’expressió més plàstica que no literària. Per tot això fins i tot vaig estar anys a escriure. Pensava que havia d’anar amb la meva generació. I tanmateix en Damià tornà als orígens, i aquest és el bon Damià. L’altre és curiós… Sempre ens vàrem tenir una admiració mútua i cada any fèiem un dinar a fora vila, on també hi solien venir Joan Mas i Vives, Sebastià Verd…

Et declares deixeble de Blai Bonet i Miquel Àngel Riera.
Als bons intel·lectuals, quan arriben a l’edat madura, els agrada transmetre coneixement i experiència. Tothom m’obria les portes. Miquel Àngel Riera era el de més a prop i el més amic. També Blai Bonet, o Jaume Vidal Alcover, que venia amb la botella de whisky, o fins i tot Guillem d’Efak, que pareix que no havia d’aguantar al·lotells. Qui més em va influir va ser Miquel Àngel Riera, que em va explicar què era la poesia. Blai Bonet tenia una màgia, però no tenia gairebé pulmons, i li faltava oxigen, i de vegades deia vertaders desbarats. En qualsevol cas, al cap d’una partida d’anys t’espassen aquelles ganes de dir el que sents, el que estimes o el que avorreixes. I en comptes de parlar de tu parles des de tu: veig això o veig que passa això altre. Podem dir que sí, que hi ha una influència blaibonetiana conscient en alguns versos meus. A Miquel Àngel Riera li dec el concepte de poesia, i també em mostrava molt la generació del 27 espanyola, perquè coneixia poc els catalans.

Sempre t’has mostrat compromès amb la realitat social i cívica que ens envolta, però has allunyat aquest compromís de la teva poesia. És possible una lírica comvativa?
Alerta, el compromís s’ha de mostrar amb l’obra. Ara bé, no tens per què fer sempre poesia de batalla. L’escriptor pot etenir un compromís cívic. Dins la meva hi ha part de poesia de batalla. El que passa és que alguns d’aquests poemes s’han publicat a llocs com ara antologies, i potser no són tan visibles o avinents, a llocs que no eren els meus llibres… Però sí que hi ha un compromís social, de protecció de la natura, de substituir déu per l’ordre de la natura. Cadascú ho ha de fer a la seva manera. Jo feia periodisme. Pensava que no podia anar amb cap grup, que havia de ser lliure i independent, que no vol dir apolític. Sempre he pensat que havia de ser independent i m’he negat a participar en cap partit. Però tenc clar que som demòcrata, progressista i independentista. Els drets humans són part davant tot. Però vull la meva llibertat com a escriptor.

En quin moment d’escriptura o de publicació et trobes?
De publicar no fris. Quan era jove frisava i em feien frisar. A final dels 60 hi havia molt poca cosa i els editors ens feien cas. Ara tenc coses fetes. Un possible llibre de poemes. Un altre de poemes de guerra civil, que no estic segur de si l’he de fer més abstracte i que servesqui per a qualsevol guerra civil. També tenc narracions, algunes d’acabades. Però d’altres només embastades. Tot això està aturat perquè Joan Gomila em va demanar que li preparàs alguns poemes de Blai Bonet amb comentaris meus per a un muntatge, i també perquè per l’any Miquel Àngel Riera prepar un llibre en la mateixa línia.

Back To Top
Search