Aquesta setmana abordam una qüestió espinosa i delicada. Fa pocs dies era notícia que l’actriu Ana Obregón havia estat mare a través del mètode que coneixem com a “gestació subrogada”. És a dir, Obregón s’havia posat en contacte amb una agència especialitzada i havia pagat uns doblers per llogar el ventre d’una dona que després del part li cediria la seva filla. Aquesta pràctica no és legal a l’Estat espanyol, però sí a Ucraïna o als Estats Units. Per això són moltes les famílies que opten per aquesta via.
Aquesta mateixa setmana, hi ha hagut també conseqüències polítiques: Oriol Lafau ha renunciat al seu lloc a la llista socialista al Govern, on anava de número 6 en fer-se coneixedor que era pare d’un infant per aquesta pràctica. Mercedes Garrido, hores abans, havia fet manifestacions públiques contundents contra la gestació subrogada, com ara que “la gestació subrogada és violència i explotació contra les dones”.
Sabem que cada cas és un món i que la forma de viure la maternitat de cadascú és diferent i amb diferents implicacions. Acostar la mirada serveix per modificar la perspectiva, i per això agraïm la valentia de les dues persones que han volgut aportar el seu testimoni com a mares per gestació subrogada en un moment com aquest. Hi arribaren després de descartar totes les altres vies possibles. En aquest sentit cal dir que no pot ser que les famílies que esperen una adopció hagin d’estar anys, de vegades prop d’una dècada esperant l’infant que tant desitgen.
D’altra banda, hem de tenir molt present que la societat occidental amb l’arribada de la planificació familiar, ha adreçat la seva mirada i les seves prioritats cap a altres horitzons que la reproducció, que avui sembla estar més relacionada amb un desig personal de cadascú que no amb la consecució de la perpetuïtat de l’espècie. L’accés de cada vegada més tardà a la maternitat, la implantació de nous models de família i la reducció dràstica de fills per família (un o dos com a màxim, per norma general) han fet sorgir una necessitat d’assistència fins ara poc vista: inseminacions artificials, fecundació in vitro, implantació d’òvuls d’altres dones… Una cosa cal tenir, clara, però. En cap d’aquests casos no hi ha una transacció econòmica. Tampoc un intermediari amb fins pecuniaris.
Finalment, cal recordar sempre que la maternitat és un desig, diguem-ne un instint, diguem-ne una força de la natura, però mai un dret. Per això pensam també que no tot és justificable. Des del moment que hi ha una transacció econòmica en el cas dels ventres de lloguer hi ha una dona que té una necessitat econòmica que cobrarà d’una altra persona que té recursos per pagar-la, a ella, i a l’empresa que fa d’intermediària.
Més que jutjar les persones que puguin actuar dins aquest sistema ens hem de plantejar si el que cal és canviar la legislació perquè això no pugui passar. És necessari posar límits.
