Roger Cosso i Jornet
El dijous, bocata de calamars, un berenar com cal. Hi vaig sempre que puc, sol, amb la colla, amb el meu fill. Ells hi són molt sovint, també altres dies berenen al pati, a prop meu, un lloc ideal per fer-ho. Fan el seu entrepà, la seva cervesa i el seu cafè. Xerren, riuen, comparteixen i em saluden. És el que tenen els bars. Molts dies compartint esmorzars o cerveses fan que et sembli que som coneguts. Somriuen al meu fill, li diuen coses, em passen la pilota que ha rodolat davall la seva taula. Companys de bar i de berenars. Fins i tot si ens creuem pel carrer fem un mig somriure de reconeixement, un cop de cap de bon dia, bona tarda.
En tot aquest temps de “coneixença” m’han fet replantejar moltes coses. He arribat a creure que som persones que vivim a Manacor, que convivim a Manacor, bàsicament que som persones. M’he obligat a intentar deixar enrere totes les meves prèvies, tots els meus records d’altres temps, començant per quan era molt petit i el meu pare em tapava, m’embolcallava a la Rambla mentre els grisos carregaven. Després de les meves primeres manis amb els marrons ensenyant-me el que era un cop de porra, el canvi a blaus tampoc va millorar la meva percepció.
Els calamars ho estaven fent. M’ho començava a creure.
I me’n vaig cap a Sarrià, un cap de setmana que ha de ser una festa. Vaig a l’escola on vaig créixer a compartir, a gaudir, a parir, i sí, també a defensar. Passem una nit de neguits però també de somnis, de màgia, d’incerteses i de certeses. I surt el sol, i són les nou i comencen a arribar notícies d’altres escoles, d’altres que, com nosaltres, patien i gaudien, i no ens ho podem creure. Ens ho esperàvem però no ho crèiem possible.
A les 11, primera alarma. Fem marxar els nens i els padrins. Tanquem portes. No passa res, tornarem a obrir, hi ha molta cua, els nostres tècnics informàtics són fantàstics, tot funciona molt bé, comença a arribar gent d’altres col·legis, tot rutlla, falsa alarma, ens en sortirem. L’alegria torna a guanyar, no afluixem la vigilància però ja ho tenim, han passat de llarg.
A quarts de dues tot canvia. Hi torna a haver molts de nens i padrins. Apareixen una trentena llarga de furgonetes enreixades, portes obertes i policies saltant. Ja està, ja són aquí, tanquem portes. Gent fora, seran els que primer rebran, dins i davant les urnes. Som molts però tanmateix tot serà en va. Les imatges són les mateixes que hem anat veient als mòbils tot el matí però ara ens toca a nosaltres.
I llavors els torno a veure molt a prop meu.
La visera del casc d’un d’ells gairebé frega les meves ulleres, la seva mà es mou nerviosa a la porra i li miro els ulls. Em venen al cap els calamars, la pilota del meu fill i el somriure quan li tornen. Potser no és el mateix, no ho és, però té uns ulls molt semblants. Aquests, però, em miren amb ràbia, m’odien i no n’entenc la raó. Em demano si no té fills, si no té pares de l’edat d’aquella dona que acaben d’arrossegar pels cabells al meu costat. I li demano si se sent bé fent el que fa, si pot dormir als vespres. Em diu “¡Atrás!”. No em moc i l’hi torno a preguntar. “¡Atrás!”. Només això. “¡Atrás!”. Els seus ulls, si això és possible, encara transmeten més odi. Cada cop som més que ens mantenim ferms, freds, tranquils davant d’ells. Ens han fet molt de mal però són ells els qui s’estan posant nerviosos. No saben què fer, segur que no entenen per què senzillament els demanem si troben bé el que estan fent. Colpejats i nafrats estem serens mirant-los els ulls, frec a frec amb les seves viseres. Els judicials treuen les urnes, les carreguen als cotxes i reben ordre de retirada. Quaranta furgonetes, compta una companya.
Una escola, el Dolors Montserdà, esbotzada, tres-centes persones ferides, maltractades que, amb ràbia i amb un nus a l’estómac i llàgrimes als ulls, fem un somriure de ja ho tenim i anem cap a un altre col·legi a defensar-lo perquè en aquest segur que no hi entraran.
Els calamars, però, segur que tindran un gust agre en tornar a Manacor.
