Montserrat Alcaraz
Un amic meu, amb tota la bona voluntat del món i en una conversa sincera com pertoca entre amics, em feia un comentari que deia més o manco així: -“La poca atenció crònica que dediques d’ençà que et conec, tant a la indumentària com a la tasca de frenar la decrepitud física, no t’afavoreix gens. Avui dia, si volguessis trobar parella, ja t’hauries d’espavilar ferm. Fins i tot jo m’he hagut de comprar uns calçons blancs Calvin Klein!”
En definitiva, l’amic acabà dient-me que el fet d’estar despreocupat per la imatge també és un mode de transmetre una imatge. I aquesta imatge de no voler tenir imatge està poc valorada. Els dies de la matança del porc m’adon que rebutjam com un fracàs aquells botifarrons que s’esclaten. I en el calderó del desig hi bullim tots.
En l’albada de la humanitat començaren molts de crepuscles. Primer la genteta aquella anava en pel, no es coneixia la depilació, ja ni parlem dels implants de cabells… Funcionava el dimorfisme sexual i, per incentivar la reproducció i la mateixa perpetuació de l’espècie, els homes eren més peluts que les dones. Això molt resumit, però el que vull dir és que les coses s’han complicat molt amb el pas del temps: la indústria de la moda, la cirurgia estètica, els tatuatges, etc. Vestir-nos i desvestir-nos mou el món. I el cervell i el cor, que són els òrgans vitals per excel·lència, romanen un poc massa desatesos. Per molt que diguin allò de mens sana in corpore sano el temps que, com a societat, dedicam a la meditació i a l’enriquiment espiritual és ínfim devora el que dedicam al culte al cos. La gent té més tirada a ser com una escultura que a llaurar la seva cultura.
Recordem aquella rondalla tan meravellosa; L’amor de les tres taronges. Sí, potser l’amor són tres taronges i només n’engolim la pell, la clovella. La dolçor seria que, en dur a terme lentament un dels actes de més estremidora bellesa que es poden fer en la vida; desvestir, lentament insistesc, una persona amb la qui anam a fer l’amor, idò en fer això, tinguéssim la seva essència tan interioritzada que no fos vera que dur uns calçons blancs de Calvin Klein fos tan important. “El més profund és la pell” m’agrada aquest vers de P.Valery, però tant de bo no fos del tot cert.
Ara bé, la veritat és que es pot fer pornografia de la pell i de l’ànima. Això es veu en les guerres actuals, aquestes de cada dia més morts i més estultícia. Mentrestant, el premi d’assaig més prestigiós que atorga una editorial espanyola enguany ha guardonat un treball sobre els tatuatges fet per J. M. Nadal Suau, un professor del CEPA de Campos. La filosofia dels tatuatges? Bé, sigui com sigui, el tema, com qualsevol altre i això és el que fa gran la filosofia, dona per a filosofar i com que encara no he llegit el llibre no el jutjaré.
A finals dels anys noranta feia la prestació social substitutòria a la presó vella de Palma amb el meu amic manacorí Joan Riera, en aquell temps, només anaven tatuats els lladregots, gàngsters de tercera regional, ionquis i alguns exlegionaris boixacabres. Com ha canviat tot en una partida d’anys… i que consti que tampoc no vull jutjar els qui s’han tatuat. Partidari som de les raons ocultes, des de la meva lectura més o manco sistemàtica de Freud, també ja fa molt.
Com que la gent no obri bé els ulls, potser per això, la imatge és tan important. Ho dic als meus alumnes adolescents, estimadets i tocadets del boll per mor de tanta propaganda fàtua. El desgavell cognitiu és gran -i augmenta- tant en la visió del món com en les relacions interpersonals.
Sobretot, que algú m’expliqui quin sentit té gastar-se una doblerada en roba interior si tenim desvestida l’ànima.
En el fons el que volem amb uns Kalvin Klein (KK) és no tacar-nos de KK i mostrar el cul ben lluent. Per si qualcú hi volgués mirar pel foradí.
