Joan Arqué (Barcelona, 1974) és actor i director teatral i membre del col·lectiu Cultura i Conflicte. Actualment dirigeix l’espectacle Encara hi ha algú al bosc, un projecte transversal de teatre, fotografia i documental que parteix dels testimonis de les dones que van patir violacions sistemàtiques durant la guerra dels Balcans per part de tots els bàndols, ara fa 25 anys. Parlam amb ell sobre el projecte que es podrà veure el pròxim diumenge 14 de febrer a l’Auditori de Manacor.
Fotografia: Oriol Casanovas
“Encara hi ha algú al bosc” és una feina transversal, que inclou fotografia, documental i teatre… Per què es plantegen aquestes tres vessants?
Sí. La feina és fruit d’una reflexió per voler arribar a un públic més ampli i fins i tot més enllà de l’espectador de teatre. Volem provocar una transformació, una reflexió i moure alguna consciència i servir d’altaveu d’aquestes dones silenciades i estigmatitzades. Això ens porta a treballar en aquestes tres dimensions: cadascuna d’elles té un enllaç amb l’altra però al mateix temps cadascuna d’elles té una personalitat pròpia i posa l’accent en un aspecte concret. Quan ho portem a terme, el que fa és que cada dimensió es retroalimenti i es pugui crear una roda sencera. D’aquesta manera, el coneixement adquirit de la problemàtica és més ampli i més profund i aconsegueixes una perspectiva des de tres llenguatges diferents. Això acaba calant en la forma i també en el contingut.
Com ha estat el procés d’investigació i documentació d’un projecte com aquest?
Tot el col·lectiu hem treballat molt en comú. L’Ana Maria Ricart, la Teresa Turirera, la Magda Puig, l’Oriol Casanovas, l’Erol Ileri i jo som qui configurem Cultura i Conflicte, juntament amb la productora Judit Codina. Totes i cadascuna d’aquestes persones en l’àmbit artístic hi tenim molt a dir, moltes d’elles vénen del món periodístic i documental, però també gent de teatre. Durant aquests tres anys que ha durat el projecte, hem fet vuit expedicions a Bòsnia i totes hem anat cap allà i teixim el guió tant del documental com la dramatúrgia de l’obra i també les fotografies de l’obra. Tot s’ha treballat d’una manera molt transversal perquè tothom assistia a les entrevistes, a l’observació de paisatges i comportaments, a la documentació… El treball base ha anat tot junt i ens ha permès establir les tres potes.
Recordes algun d’aquests testimonis que et copsàs especialment?
Seria difícil quedar-se amb un. Evidentment el primer et sobtà més perquè és el primer, però la realitat de cadascuna de les persones que surt en aquesta història són una lliçó de vida, de resiliència. Com et diuen que no són víctimes, que són supervivents i que seguiran lluitant per la seva dignitat, per la justícia, per seguir endavant i dignificar la seva vida… Elles s’empoderen i decideixen seguir endavant. Cap dels relats està fet des del victimisme i tots ells advoquen per la pau, per la justícia, per restablir llaços perquè això no torni a passar mai més… Tot plegat et fa sentir traspassat per tot arreu. Tots els relats són tan durs i potents que es fa difícil. Quan penses que no et poden sorprendre, ho tornen a fer. També, el fet de parlar amb algun dels criminals de guerra ens va sorprendre molt. Conéixer la cara del mal, el negacionisme i la impunitat que hi ha darrere… Tens al davant un criminal de guerra i és tota una experiència perquè és una persona, però sobre seu pesen assassinats, violacions i agressions sexuals… Ho neguen, intenten establir llaços amb tu… És fort però és real.
Tota l’obra parteix dels testimonis reals o també hi ha ficció?
Tot és real. Hem transcrit i ordenat les seves paraules en favor de la dramatúrgia, però partim dels testimoniatges de les dones, dels criminals de guerra i d’algun soldat. La ficció només està en la posada en escena però a nivell de contingut tot és real.
El procés creatiu de l’espectacle com es conjuga després d’aquesta feina d’investigació i documentació?
Les actrius que no van assistir als viatges han rebut totes les hores de gravació dels testimonis. El procés ha sigut molt interessant perquè l’hem fet amb temps, creant sinergies entre els diferents llenguatges. Això ha fet que arribem a les darreres vuit setmanes d’assajos amb les idees molt clares i amb un guió molt estructurat. Ens ha permès clarificar dubtes i encarar la recta final amb molta tranquil·litat per haver fet molta feina prèvia. Tothom hi ha posat molt de temps i molta voluntat.
Jugau amb una comparativa entre les Olimpíades de Barcelona l’any 92 i aquesta guerra tan crua. És un gran contrast.
Totalment. Aquest paral·lelisme té una mirada més amplia per convidar a pensar què fèiem tots plegats en aquell moment. El 92 va ser un any d’eufòria per tot l’estat espanyol, ens situàvem al mapa, hi havia grans esdeveniments. Mentrestant, a dues hores d’avió estava passant el drama de la guerra a Bòsnia. Això ens permet situar el nostre punt de vista i també parlar de la nostra realitat i com, de vegades, per omissió, permetem que totes aquestes coses passin. A més, totes les dones que van patir les violacions i les criatures que van néixer fruit d’aquestes parlen des del present, del que estan patint ara. Per elles la guerra encara no ha acabat i pateixen una estigmatització molt gran. A més, també ens preguntem on van les notícies quan deixen de ser notícia: una problemàtica tan greu com aquesta ha desaparegut del nostre imaginari i ens porta a pensar que tot s’ha acabat però en realitat no és així.
Què trobarà l’espectador sobre l’escenari?
L’escenografia és de Xesca Salvà i ha aconseguit traslladar tota la problemàtica de manera clara i senzilla, després de donar-hi moltes voltes. Remarca el fet que en un lloc tan preciós pugui passar quelcom tan terrible. A més, juguem amb audiovisuals del documental, amb imatges de fa 25 anys, a través de miniatures i retallables, feta al moment. Una marca de la casa també és la música en directe: les actrius han compost la música, conjuntament amb Pep Pascual i toquen un instrument. Això acaba de donar aquesta visió polièdrica a l’espectacle.
