skip to Main Content

Casa nostra, un equipament cultural

Marina Velasco

M’agrada molt quan la meva padrina, na Francisca Morey, té la llengua falaguera i m’explica històries i anècdotes de quan era jove i les coses funcionaven de manera molt diversa.
En una d’aquestes ocasions, vam aprofundir en com n’és de diferent actualment el consum cultural a les llars particulars.
Quan ella era petita, a casa seva no hi havia absolutament cap equipament cultural. Recordava amb enyorança quan tenia 9 anys i visitava a una veïnada seva que era catalana i que tenia una ràdio. Reia quan s’imaginava mirant constantment darrere l’aparell per veure qui era que cantava, ja que li “venia molt de nou” no trobar ningú a l’altre costat quan plegades escoltaven Ràdio Andorra. Amb 15 anys, les ganes de ballar Jotes Mallorquines li duien a cantar-les ella mateixa, amb la companyia de les seves amigues, perquè no tenia cap tocadiscs a l’abast.
Tampoc disposava de llibres per llegir; només conservava les plaguetes escolars amb les lliçons que havia hagut d’aprendre els pocs anys que va poder anar a “costura”.
Avui dia les coses han canviat enormement. És dilluns, arribes a casa i esculls una d’entre els milers de pel·lícules disponibles a la plataforma Filmin; qualsevol gènere, idioma i país al teu abast. Dimarts, prefereixes posar l’Spotify i relaxar-te escoltant Una casa és pànic, el darrer disc de Miquel Serra. Dimecres, esculls un dels molts llibres que acull la teva prestatgeria, per exemple un clàssic rus. Arribes a l’equador de la setmana, prefereixes obrir Internet i passejar pel British Museum sense moure’t de la butaca de la sala d’estar. Divendres, encens el projector i gaudeixes d’una pel·lícula francesa. Arriba dissabte i optes per obrir YouTube i aprendre com es balla una Tarantella Napoletana. Finalment, diumenge esculls visualitzar una projecció audiovisual de l’artista Cristina Mejías. Les opcions són múltiples. Sense sortir de casa.
Aquesta comparativa permet copsar ràpidament la diferència abismal que ambdues hem viscut. És més, exemplifiquen el que sustenten autors com Gemma Carbó, Taína López o Alfons Martinell: les llars es ponen incloure dins en els equipaments culturals, ja que són espais que es tipifiquen en diferents classes, com per exemple el nombre de llibres disponibles, els equips per escoltar música o altres suports de so, el nombre cassets, discs o vinils –si s’és més vintage–, la quantitat d’instruments musicals disponibles, els aparells de televisió i reproducció de VHS o DVD, les càmeres de fotografia o vídeo, els ordinadors, telèfons mòbils o tauletes i l’accés a Internet. Fins i tot la disposició de software, PDA o consoles de videojoc.

D’ençà que els estats moderns van impulsar tipologies clàssiques d’equipaments culturals, les persones hem tengut accés a museus, biblioteques, arxius, teatres, centres d’interpretació del patrimoni, espais escènics i musicals, etc. Als anys 80 el procés de democratització es va fer més extensible gràcies a les polítiques culturals enfocades a la descentralització i la incorporació de nous espais –com centres culturals polivalents i multifuncionals, espais de creació, laboratoris culturals, etc.–, així com a la consolidació del que es coneix com a cultura popular. Arribats els anys 90, el ritme frenètic de les TIC va marcar un punt àlgid en els models de consum cultural.

Casa nostra s’ha convertit en un espai per a la cultura, en un equipament momentani on els recursos al nostre abast ens permeten gaudir en soledat o en companyia de gairebé infinites possibilitats. La rapidesa canviant del context és abismal i provoca que, a vegades, no siguem conscients dels canvis que s’estan assolint. Les padrines sí que en són conscients.

Back To Top
Search