skip to Main Content

Catalina Riera: “No és el dol de no governar, és el de sentir-te enganada”

Des de la serenor que et pot donar la distància, com valores ara aquells dies convulsos de negociacions després de les eleccions del maig passat, que acabaren amb aquella roda de premsa del PI i AIPC al claustre i la posterior elecció de Miquel Oliver com a batle?
Res passa per no res. Segurament havia de ser així, i ja està. És ver que la sensació és la decepció. Quan et relaciones amb les persones i en un moment donat et sents enganat… Sobretot en Joan Llodrà que sempre l’havia posat com un exemple de confiança, de mi cap a ell, i d’ell cap a mi, i amb en Miquel També. Dins el nostre partit teníem gent que hauria estirat cap a l’altra banda. Però jo defensava molt la persona. I m’ha sabut greu que les persones en qui més confiava actuassin així. Ja hi havia hagut gent que ens havia advertit que ens deixarien tirats fins al darrer moment, però així i tot nosaltres continuàrem endavant en les negociacions. Ells mateixos ens deien que estaven legitimats per la seva assemblea i que tot anava endavant… Tot això fa que jo em senti enganada, més a un nivell personal. La confiança que tenies en aquelles persones ara ja no es la mateixa. M’agradaria que això no hagués passat. Que governassin igual que ara, però sense que allò que va passar hagués succeït. D’altra banda, reconec que l’estratègia política per part seva està molt ben jugada.
La setmana passada parlàvem amb Joan Llodrà de la relació de confiança i entesa amb Joan Llodrà i la resta de l’oposició d’aleshores amb el vostre equip de govern.
Amb en Joan l’he tenguda sempre, no només al final del darrer mandat d’Antoni Pastor. Vàrem començar junts. A la darrera legislatura ell era el representant a la comissió permanent de l’Escola de Mallorquí, jo el vaig triar a ell, perquè hi feia molt bon fer feina. No crec que fos només al final, sinó sempre. Jo valor les persones independentment de la ideologia. Actuam per sentit comú, per ideologia pròpia, per valors, per moral…
Creus que va ser un fet premeditat? Que tot estava dat i beneït abans de començar a negociar?
Sí. I m’ho ha confirmat gent que era a la junta de MÉS aquell vespre. No tothom hi està d’acord, dins els partits, i clar, les coses es filtren.
Va cridar l’atenció el teu discurs el dia de la presa de possessió. Els consells als nous regidors, aquell posat institucional, seriós i afable alhora.
Després del trencament de les negociacions obrírem un gabinet de crisi a la nostra seu, que va durar hores. Quan me’n vaig anar a ca nostra, no sabia què diria. A mi no m’agrada llegir, però aquesta vegada vaig trobar que em faria falta. Mai m’havia passat haver de llegir. M’agrada escriure i em va venir allà. Ara bé, allò de les emocions i del tremolor de cames no ho tenia escrit. Estava tranquil·la. Vaig assumir que allò passava per qualque cosa. I no passa res. No és el dol de no governar, sinó el de sentir-te enganat. Vaig assumir que es formava un govern i jo no hi era, i em posava a la seva disposició.
Potser a Manacor li feia falta un canvi, després de dotze anys d’Antoni Pastor, de PP, d’AIPC. Això explicaria la decisió de MÉS-Esquerra i PSOE?
Manacor hauria canviat igual amb aquell pacte de setze. La gent que entra vol canviar les coses. I molts de punts dels nostres programes coincidien. Que jo passàs vuit anys dins l’equip de govern d’Antoni Pastor, no vol dir que coincidís al cent per cent amb el que es feia. L’amabilitat, l’accessibilitat, la solidaritat, que amb ells es duran a terme, amb nosaltres també s’hi haurien duit.
Veus factible que acabeu entrant dins aquest equip de govern?
Sincerament ho veig molt difícil. Han passat quatre mesos. Feren unes declaracions al principi dient que ens tendrien en compte. No hem tengut mai cap proposta ni insinuació. Una cosa som jo i l’altra tota la gent que hi ha darrera aquest projecte. Ara mateix, no estam d’acord amb la gestió d’aquests quatre mesos.
Quines accions de govern són els punts calents d’aquesta desavinença?
Quines accions? Han fet coses simbòliques. Ha anat a Prada, no van a missa. Què representa anar a Prada, que nosaltres som Països Catalans? És més important anar a Prada que fer una altra cosa aquí? Que un batle a missa, no vol dir que sigui practicant o que vagi a missa els diumenges. Si vengués el Dalai Lama, hi anirien, per exemple? Manacor, després de quatre mesos, no necessita coses simbòliques sinó acció. Jo veig massa temps dedicat a les accions simbòliques.
De la mateixa manera veus llunyana la possibilitat d’una moció de censura?
Jo al principi sempre deia que si han de governar, no s’ha de plantejar ni descartar una moció de censura. Si s’hagués de fer a un moment donat, es fa, i punt. L’equip de govern no té en compte que estan en minoria, que vol dir que representen menys de la meitat de la gent que va anar a votar. Aquests gests simbòlics representen menys de la meitat dels votants de Manacor. Hi ha un tema d’escolarització, he anat a parlar amb el delegat i me n’ha informat. Però és que això és un tema per convocar de junta de portaveus i he hagut de ser jo qui hi acudís. En temes importants no ens demanen la nostra opinió. Un exemple més: dilluns passat les ordenances fiscals es dugueren a comissió informativa. Una de les coses que qüestionàrem va ser el descompte per a famílies nombroses a l’escola de música. Fa cinquanta anys això tenia sentit. Avui en dia, ha de comptar la renda per càpita. Una cosa com aquesta es pot demanar abans, en comptes de dur-ho ja a la comissió. És una mica l’actitud…
Quina seria la gota que faria vessar el tassó de la moció de censura?
La inactivitat, la falta de diàleg, la falta de cercar un company d’equip. Ells tenen la responsabilitat de donar estabilitat. Una moció de censura és tan legítima com el govern que hi ha ara. No es tracta de cercar un motiu important, sinó de veure que nosaltres sumam més gent. No em planteig que hi hagi d’haver un motiu, sinó la necessitat de cercar una majoria que pot governar.
Joan Llodrà i tu no us posau d’acord sobre qui podria haver acabat primer el Pla General… Ell diu que tu tampoc no l’hauries aprovat en la data prevista.
Contractar serveis externs és una opció. La meva opció és una altra, perquè jo no hauria posat Joan Pascual com a responsable del Pla General. La contracta és del 21 de setembre: feia tres mesos i una setmana que eren al govern. Però també és tan urgent i tan greu que havien de cercar la manera de no haver d’estar un mes i mig tramitant aquesta qüestió. A mi també m’hauria agradat poder demostrar si arribava o no arribava. I encara una altra errada greu: no citar-nos a mi i a Toni Planes l’endemà d’assumir el càrrec per demanar-nos com estan les coses. Em telefonen per demanar-me com està l’Escola de Mallorquí i no em telefonen per veure com està el Pla General. I finalment, anuncien que serà pel gener o febrer que ho podran tenir aprovat, i això dóna moltes pistes sobre el temps que haurà passat des de la suspensió…
Més enllà de traves o impediments administratius, el vertader problema del PG és la diferència “ideològica”? La tardança s’explica pel temps que es necessita per refer la vostra proposta de Pla General?
N’estic convençuda. Però la intuïció  la tenc per la premsa. Estaria bé saber quin és el seu model. Cap a on volen anar: sabem que volen llevar el camp de golf o de polo, que no volen créixer. En aquest avanç el creixement és negatiu, però es desplaçava d’un lloc a l’altre. També sabem que Esquerra no volia el polígon de Porto Cristo. Però què proposen perquè Manacor sigui un referent territorial, perquè no basta pintar la cara, fer els frontis nous… has de dinamitzar i promoure…
No us agrada l’actuació en el cas de cala Varques?
L’acció de prohibir s’havia d’intentar. Era l’única que podia fer l’Ajuntment, però em sap greu perquè quan veuen la medicina és pitjor que la malaltia no puguin retrocedir. Nosaltres també hi passam, per la carretera, i allò feia por, amb al·lots petits, amb geleres, i pot passar una desgràcia. Una vegada vist això potser era millor dir “que aparquin, i ja veurem què es pot fer més a llarg termini”. S’ha demostrat que no és tan fàcil solucionar-ho. Estic contenta que ells hi siguin per veure-ho. I finalment, crec que s’ha fet una publicitat a cala Varques mai vista. Hi ha anat més gent de la que hi hauria anat.
Què passa a Manacor amb l’escolarització dels alumnes d’infantil? Primer el conflicte de sa Torre, ara el Molí d’en Xema… La impressió és que les diferents comunitats que convivim a Manacor vivim d’esquena unes a les altres, que així és molt bo de fer dir que “no som racista”, però que quan et topes de morros amb la realitat el discurs “bonista” s’esvaeix…
Tots hem de fer un esforç pensant en el futur. Quan generalitzes i parles sense coneixement de causa, tendeixes a remarcar la part negativa, quan personalitzes perquè coneixes cada cas, veus que ningú és tan dolent com et penses. A més, també hi ha la doble moral, la d’aquell qui no vol sentir a parlar dels immigrants i mentrestant té una dona de fer feines a ca seva per cinc euros. O la del qui critica que matin un be i al mateix temps els llogui el pis. És un debat molt difícil, i ha de ser un debat ciutadà, que no saps com ho has de fer perquè sigui a manera de reflexió. Vols dur el nin a una escola que no reflecteixi la realitat del poble on vius? Si a Manacor hi ha un trenta per cent d’immigració, dins cada aula un trenta per cent també ho ha de ser. Als mallorquins o manacorins els costa molt entendre això. I entendre que això ja no és un fet conjuntural, sinó estructural. Cal fer feina per la convivència i per la integració.
Back To Top
Search