El Calaix del temps. Albert Carvajal
Foto: El Saló Varietats fou punt de trobada del X Congrès Agrícola celebrat a Manacor el maig de 1907.
Aquell segon cinematògraf degué existir per espai de poc temps a causa del temor que l’aparell provocava a bona part de la població, sobretot d’ençà de l’agost d’aquell any, quan un teatre de Badajoz s’incendià durant una funció presenciada majoritàriament per nins i nines.
La implantació definitiva no arribaria fins al 15 de setembre de 1906 amb la inauguració (una vegada més en el marc de les fires i festes de setembre) del Saló Varietats a mans de l’empresari Bartomeu Servera Gili, aleshores propietari de l’empresa responsable del subministrament elèctric. Dins un edifici amb condicions immillorables situat al carrer del Retir, es projectaria cada dissabte (de les 19.00 h a 22.00 h) i diumenge (de les 18.00 h a 22.00 h) un programa molt variat de pel·lícules provinents de Barcelona i adaptat a la moral de l’època. Per tal de facilitar-ne l’accés del públic s’obrí un abonament d’acord amb el nombre d’entrades que es desitjaven adquirir:
– 50 entrades preferent… 7 pessetes.
– 26 entrades preferent… 4 pessetes.
– 50 entrades pati… 5 pessetes.
La primera funció a porta tancada va ser el 23 de setembre per als veïnats del carrer del Mercadal els quals participaren activament a les festes mitjançant una comissió (dirigida per l’apotecari Antoni Riera) que aconseguí el segon premi del concurs d’embellir els carrers dotats amb seixanta pessetes. Resulta que la dita comissió organitzà una vetllada a la tenda del comerciant Joan Segura. Els assistents foren obsequiats amb gelats i es dirigiren al Saló Varietats per admirar una escollida selecció de vistes cinematogràfiques. La funció va ser amenitzada per la banda de guitarres i bandúrries dirigida per mestre Lluís Rosselló. Els presents retornaren després a la tenda de Segura per escoltar un concert ofert per l’esmentada banda i acabar amb un ball ben animat que es perllongà fins a les dues de la matinada. Curiosament, l’endemà mateix la junta organitzadora de les fires i festes celebrà un banquet al mateix saló. Per a l’empresari era important explotar al màxim el local.
Per això mateix al mes d’octubre introduí notables reformes per a major comoditat dels espectadors. Una de les més destacades era el canvi de la llanterna i del condensador de l’objectiu del cinematògraf. Tot plegat el convertí en l’entreteniment preferit per a la gent que tenia accés a la cultura. A finals de novembre es feia una passa més i els intermedis de les funcions s’alegraven amb els acords d’un piano.
I l’èxit féu aparèixer la competència. El desembre de 1907 Pròsper Joan Ferrari Mas adquiria a Barcelona un d’aquells aparells que funcionava per mitjà de gas acetilè. La seva idea era instal·lar-lo al Teatre Femenias per la qual cosa els responsables de l’espai decidiren condicionar-lo per projectar-hi pel·lícules i li canviaren el nom pel de ‘Gran Cinematógrafo Femenias’. L’estrena es va dur a terme el 21 de desembre mitjançant tres sessions que, l’endemà, passaren a ser-ne sis. Els intermedis, d’una durada de deu minuts, els amenitzava una banda de música. Els preus de les entrades eren de 25 cèntims les llotges i platees; 20 cèntims les butaques i 10 cèntims la general. La resposta del Saló Varietats va ser implantar la sessió contínua i facilitar que el públic hi pogués entrar en qualsevol moment. Millores que, com és lògic, també s’instauraren al Femenias. Les projeccions s’anunciaven pels carrers amb una xaranga i les empreses explotadores, per tal de captar el nombre més gran d’espectadors, organitzaven rifes, repartien regals entre els nins i nines o lliuraven dolços entre els assistents.
Però tot i aquests inicis força prometedors, a Manacor el cinematògraf mai no pogué desbancar el teatre en matèria d’entreteniment i sempre es mantingué en un segon esglaó quant a les preferències dels manacorins i manacorines.
