Skip to content

Cinc anys del desastre

En parlàvem no fa gaire setmanes amb el geòleg manacorí Bernadí Gelabert. Ens comentava que els terratrèmols no es poden preveure. No s’ha trobat encara la manera. Amb les pluges, torrentades i riuades, tot i que se’n pot fer una predicció aproximada i els meteoròlegs poden predir amb una certa exactitud si plourà o no.

Fa cinc, anys, aquell fatídic mes d’octubre, a Sant Llorenç, hom sabia que hi plouria. Podia preveure ningú que serà tant i tan gros? Podia preveure ningú que la ploguda extrema s’ubicaria dins aquella conca letal i arrasaria camps i garrigues i pinars i torrents i pobles? Molt difícil, certament.
Podríem dir que, d’una manera o d’una altra, la recuperació llorencina ha estat efectiva i més o menys ràpida. Que es va fer feina perquè els ajuts arribassin puntuals, tot i que Madrid, com sempre sol passar, es torbava a pagar. Els particulars, ja fos a partir de les assegurances, ja fos a partir d’ajudes oficials, aconseguiren recuperar les seves llars i tornar-les fer habitables.

I ara, cinc anys després, però, veim com encara s’han d’adjudicar obres a segons quins indrets per facilitar la conducció de l’aigua. I veim com les mateixes cases que es varen inundar fa un lustre estan situades exactament en el mateix indret on patiren l’excés d’aigua que, en alguns casos, les va destruir, en el seu interior, completament.

Si això és passats només cinc anys, no volem pensar què pot ocórrer d’aquí a tres o quatre dècades, quan la majoria dels qui ho visqueren siguin ja ancians o hagin acabat els seus dies entre nosaltres.

La previsió científica del que passarà, la prevenció, l’alerta a partir de fets comprovats, és senzilla de fer. Hi ha especialistes. I n’hi ha de molt bons. Aquesta previsió, però, s’entremescla massa vegades amb la memòria. La memòria pot ser de dos tipus, històrica i rigorosa o sentimental. Si és de la primera casta, es complementarà a la perfecció amb les alertes científiques. Si és de la segona es fondrà com un terròs de sucre dins un tassó d’aigua calenta i es diluirà en els annals del temps. Sant Llorenç no es pot permetre una memòria sentimental d’aquells fets, perquè la memòria sentimental mor amb les persones que l’atresoren.

Cal esperar que les coses es facin bé, i que totes les administracions, començant per l’Ajuntament de Sant Llorenç i acabant pel Govern espanyol, posin fil a l’agulla i peu fiter per actuar amb determinació i contundència amb l’objectiu de minimitzar els efectes d’una ploguda com la que hi hagué fa cinc anys i que, un dia o l’altre, dins els pròxims cent anys es tornarà a produir almenys una vegada.

Back To Top
Search